Com ja és habitual, el Govern va aconseguir convalidar ‘in extremis’ el decret sobre les mesures d’estalvi, eficiència energètica i reducció de la dependència del gas natural. No obstant, en aquesta ocasió l’aprovació de la norma legal no va arribar al grau d’agonia d’ocasions anteriors. Tot i que alguns grups, com ERC, no van revelar el vot fins a l’últim moment, ja se sabia unes hores abans que el suport al decret estava garantit. Res a veure amb la manera en què es va aconseguir tirar endavant, per exemple, la reforma laboral, la mesura estrella de l’Executiu, que es va aprovar per carambola, gràcies a l’error d’un diputat del PP. 

L’ocorregut amb aquest decret òmnibus, que inclou des de la gratuïtat als trens de rodalies o un extra en les beques al límit de temperatura de l’aire condicionat i la calefacció, mostra una vegada més la incapacitat de les dues principals forces polítiques per arribar a acords d’Estat, ni tan sols quan es tracta, com és el cas, de mesures urgents, compromeses amb la Unió Europea i dirigides a pal·liar la crisi energètica, conseqüència de la guerra a Ucraïna. El PP, en part arrossegat per la política populista de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, en part convençut que aquest tipus d’oposició desgasta més el Govern, va optar pel rebuig i la desqualificació de les mesures –les va anomenar «frivolitats»–, tot i que aquestes no deixen de ser un calc de les que estan adoptant altres països europeus. Mentrestant, l’Executiu de Pedro Sánchez va fer una mostra més de l’al·lèrgia que sembla que li produeix el diàleg amb l’oposició, i fins i tot amb els seus socis de Govern i de legislatura, per buscar aliances. Fins i tot sembla que ha oblidat aquella proclamada cogovernança amb les comunitats autònomes dels primers mesos de la pandèmia de la covid-19 que, si hagués mantingut, hauria agilitat el suport dels grups nacionalistes.

Un pacte és cosa de tots. Ni es poden demanar adhesions a cegues ni es pot rebutjar tot pel simple fet que provingui del Govern que vols batre en les pròximes eleccions. Hi ha, però, alguns motius per a l’esperança. La cessió de l’Executiu a les pressions d’alguns grups per tramitar les mesures de restricció energètica com a projecte de llei, i de fer-ho en quatre setmanes, obre la norma a la participació de tots els grups que podran presentar les seves propostes per la via d’esmenes. També la decisió del Govern de convocar la setmana vinent una ronda de contactes amb elèctriques, gasistes, petroleres, grans consumidors, agents socials i grups parlamentaris per preparar el pla de contingència que ha de presentar el setembre a la UE per fer front a un possible tall del subministrament del gas rus suposa un canvi d’actitud en la bona direcció. Es tracta d’incrementar les mesures ja adoptades i, segurament, d’endurir-les, cosa que necessita, més encara si és possible, un ampli consens. 

La guerra a Ucraïna té aparences de perdurar i les perspectives per a la tardor i l’hivern són ombrívoles per a tota la UE i, per tant, també per a Espanya. No està el país per a frivolitats i ens referim a aquelles en què dia a dia cauen alguns polítics, més preocupats per les seves expectatives electorals que per atendre les necessitats dels ciutadans, que afronten amb dificultat la pujada de preus i els lúgubres auguris que aquests mateixos representants públics vaticinen per al futur més immediat.