Truca quan arribis

És gairebé mitjanit. La jornada s’ha allargat al diari més del compte. No importa a causa de què: futbol, mesures del govern, crisis internacionals o la mort d’una figura històrica. Les notícies no entenen de vacances. Succeeixen en una equació temps-espai al marge del capritxós calendari dels humans que, superbs, pensem que ho controlem tot. És agost quan obro el garatge amb el comandament a distància. En l’aclaparador silenci d’una plaça de poble, el soroll irritant de la persiana irromp com un convidat mal educat que es presenta a casa a l’hora del sopar sense haver sigut cridat. I que, a més, vol postres. Deu segons persiana cap amunt, posa el cotxe i deu segons cap avall. Vint segons d’indiscreta intromissió metàl·lica. I el que ve a continuació és mecànic, una cosa tan anyenca que una diria sempre que és una cosa que es porta adherida al cordó umbilical al néixer, absorbint-lo en cada glop de la llet materna o escoltada en cada cançó de bressol cantada en la foscor del dormitori. El que qui escriu va fer, com fan tantes dones, tantes vegades, en tants llocs i de tantes maneres, va ser autoprotegir-se, posar-se en alerta i activar tots els sistemes de defensa biològics. Vaig mirar cap a un costat i l’altre, vaig entreveure si hi havia alguna ombra oculta darrere els jocs infantils o els nous bancs que l’ajuntament ha instal·lat, vaig aguditzar la meva oïda per identificar qualsevol soroll atribuïble a trepitjades i, amb rapidesa i la clau necessària ja a la mà des d’abans, em vaig posar precipitada al portal. Sense donar temps que ningú més es colés. I a l’ascensor vaig respirar: he tornat a vèncer. Un dia més. Això és així i passa així. Mirant de reüll. Des de ben joveneta, fins i tot nenes, la família i el sistema et preparen per lidiar amb un entorn en el qual has d’autocuidar-te. Sempre. De tu i de les teves amigues, en una relació impagable, meravellosa, plena de complicitats però sense oblidar el perquè d’aquesta cura mútua. «Truca quan arribis a casa», dius a la teva amiga quan puja al taxi; «envia’m un missatge que tot va bé», si alguna de les dues ha de transitar sola uns quants carrers fins a casa seva una nit; «creuem», quan us trobeu amb un desconegut o diversos desconeguts a certes hores en espais poc transitats; «espera’t una mica», dius mentre toques amb la teva mà el braç del teu acompanyant perquè algú s’allunyi; «accelera», quan escoltes passos darrere vostre; «vigila’m la copa», perquè no et llancin escopolamina; «acompanya’m al lavabo», per prevenir agressions sexuals. I, ara, no «em deixis sola», quan sento que algú m’ha punxat al cos, al meu cos, amb una cosa que no sé què és però que ha aconseguit la intenció de fer-me mal, físic i emocional. Una agressió. Una més. En cada època, amb els seus nous usos i costums socials i tecnològics, estan apareixent, generant i polint noves conductes violentes per assetjar i atemorir les dones, formes de tortura més subtils que les anteriors però igual de nocives. El que no saben els seus ideòlegs és que no venceran mai. No venceran mai. I no ho faran perquè aquest procés ja és imparable. Veig aquestes noies, en aquests entorns festius multitudinaris que són el seu principal espai de risc, i les veig brillar plenes de força, de presència, d’alegria i de coratge. Perquè la vida és seva i ningú els impedirà disfrutar-la en plenitud. Heu arribat tard. Nosaltres també som manada... i de molt abans.

El més llegit