Calor, mentides i cintes de vídeo, per Ángeles González Sinde

«Escombraries. Porto tota la setmana pensant en escombraries. No penso en res més. Em preocupa molt. ¿Què farem amb tantíssimes escombraries? Ens quedarem sense llocs on llançar-la». Així comença la pel·lícula que li va valer a Steven Soderbergh la Palma d’Or de Cannes el 1989, ‘Sexe mentides i cintes de vídeo’. Era la seva ‘opera prima’. L’escena té cert caire còmic: una dona dolça i càndida que es posa vermella quan el terapeuta li pregunta si es masturba, té la seva angoixa posada en un tema mediambiental allunyat del seu dia a dia. Des que la vaig veure amb 24 anys, moltes vegades he recordat aquests i altres diàlegs. Aquest estiu també. Tot i que ja tinc 57 pals, he viscut bastant i som al 2022, podria dir el mateix que el jove personatge d’Andie MacDowell al seu psicoanalista i ell em podria contestar també: «Vostè s’obsessiona amb coses sobre les quals no té control». La meva psique deu rondar per una obsessió similar perquè, per primera vegada en la meva vida, he hagut de deixar de veure els telenotícies. M’angoixaven. Tot l’estiu hi ha hagut notícies catastròfiques: incendis, sequeres, pantans buits, collites perdudes, onades de calor que se succeeixen per tot Europa, i que rècords fins i tot als llocs on les borrasques i el fred són la constant, seguides de pluges torrencials, calamarsa de la mida de pilotes de golf i inundacions. És el canvi climàtic. L’hem provocat entre tots amb el nostre procedir col·lectiu cobdiciós, cec i contaminant, però com a individus, en aparença, no en tenim cap control. Només podem defensar-nos amb malaptesa i resar perquè la pròxima casa que cremi no sigui la nostra. Si a això li sumem la crisi del gas i l’energia, tenim un estiu apocalíptic com pocs. La paradoxa és que, com ha seguit els dos estius covid en què ens vam contagiar i vam veure com es contagiacen (i en molts casos morien) pròxims i coneguts, molts han optat per mirar a un altre costat i entregar-se al ‘carpe diem’ com si no hi hagués un demà perquè, segons la tele, potser no hi haurà un demà. Jo no soc d’aquestes. Per no tenir, no tinc ni aire condicionat per no contribuir a l’escalfament, si no global, almenys del meu carrer. Mentre em fonia, mirava els telenotícies i pensava: ¿com pot la locutora parlar de focs que arrasen boscos, de morts per cops de calor, de fruiters devastats i, a continuació, passar a la publicitat que ens convida, com si tal res, a consumir més roba, més menjar, més cotxes, més xampús, més mobles, més refrescos, més rentadores, més perfums? ¿A pujar a més avions, més trens, més barcos? ¿No és una contradicció? I, si tot va malament, ¿per què no fem res? ¿No hem demostrat el 2020 que, si ens ho proposem, podem organitzar-nos i canviar els nostres hàbits? Va arribar un moment en què no sabia què em generava més angoixa, si els informatius o els anuncis. Afortunadament, va arribar el decret del Govern amb les mesures d’estalvi energètic. ¡Lloat sigui el senyor Sánchez! ¡Per fi els pares d’adolescents ens veiem recolzats per la llei perquè apaguin els llums, es dutxin ràpid i no posin al màxim la calefacció! Més animada, vaig tornar a encendre la tele i vaig topar de morros amb les crítiques d’alguns polítics que es negaven a aplicar les mesures. No deuen veure les mateixes notícies que jo, vaig pensar. No deuen haver escoltat res i, si ho han escoltat, no ho han comprès. I és que, és clar, escoltar per comprendre no és el mateix que escoltar per rebatre. ¿Qui vol comprendre l’adversari quan és molt millor sembrar notícies falses per abatre’l? I després... Quan guanyem, si tot està devastat, ja ho veurem. Però no perdo l’esperança. Aquest mateix progrés industrial que és el nostre botxí, em fa confiar. Si hem sigut capaços d’inventar la depilació per làser, la fregidora sense oli i el tren d’alta velocitat, ¿com no hem de trobar la manera d’aturar el canvi climàtic? La ment humana és prodigiosa i quan pensa en equip amb altres, encara més. Això sí, exigeix valentia i generositat. Tenir el valor d’escoltar l’altre, de preguntar-li pel que sap i el que pensa, sense ànim de vèncer o d’imposar-s’hi, sinó de comprendre i col·laborar, és en aquest moment l’acte més heroic i desprès. L’estiu acabarà i arribarà la tardor. Serem conscients de la condició efímera de la felicitat i del benestar. Sabrem que hem passat com hem pogut un estiu dur. Ens estrenyerem el cinturó i recordarem una altra perla de ‘Sexe, mentides i cintes de vídeo’: «No n’hi ha per tant, de ser feliç. L’última vegada que vaig ser feliç em vaig engreixar moltíssim».

Calor, mentides i cintes de vídeo

El canvi climàtic l’hem provocat entre tots amb el nostre procedir col·lectiu cobdiciós, cec i contaminant, però com a individus, en aparença, no en tenim cap control

El més llegit