Tempestes d’estiu

M’assec a llegir fora. A la tele han dit que pot ploure, però res ho presagia. Mitja hora més tard sonen trons llunyans, tanco el llibre i em dedico a escoltar la tempesta que s’acosta. Cal prestar atenció a l’important. A més, se suposa que estic de vacances. O quasi, perquè he d’escriure aquest article. Encara no he decidit el tema. En tinc alguns de possibles i la tempesta no està entre ells. Les tempestes d’estiu tenen la seva pròpia literatura. Recordo un conte de Cesare Pavese en què una tempesta sorprèn les banyistes d’un riu i els trastoca la vida. Hi ha un moment en aquest relat –del qual ho he oblidat gairebé tot: en quin lloc exacte d’Itàlia ocorre o com s’anomenen els personatges– que algú es capbussa al riu, que sembla que bull amb el ruixat, i sent que sota l’aigua tot és calma. La tempesta és a dalt, pertany a un altre món. En aquest altre regna una pau estranya i, en certa manera, eterna. Fa molta falta que plogui, però encara no plou «sobre la terra que no té consol», diu un vers de Joana Raspall, extret d’un poema titulat ‘Tempesta d’estiu’. Un poema sense metàfores, literal. Tanmateix, les tempestes estivals i les metàfores s’atrauen, i recordo una buleria de Javier Ruibal que sempre cita la meva amiga Ángeles: «‘Tormenta de verano dicen que eres / mis amigos, mis miedos y mis mujeres. / Y yo les digo, que el invierno que viene estaré contigo’». Comença a ploure. Aparco les buleries i les metàfores i surto corrents amb el llibre i les ulleres i les xancletes i la tovallola, com era d’esperar. Els llampecs serpentegen pel cel i els trons ens fan entendre els clàssics. Vull dir, que quan trona es comprèn que els clàssics atribuïssin aquest escàndol a emprenyaments divins o a venjances truculentes dels astres o a una cosa horrorosa. Plini el Vell, l’home més savi del seu temps (que era el segle I) tenia una teoria bastant rocambolesca sobre per què tronava i la va deixar escrita amb tota mena de detalls (i un bon embolic) en la seva Història natural (llibre 2, per si algú sent curiositat). Tot i que aquestes elucubracions, penso, devien tranquil·litzar molts dels seus contemporanis: per descomptat, no és el mateix saber-se víctima dels imprevisibles déus que de la imprevisible naturalesa. Qualsevol dia acabarem tots diluïts al mar, com Xenòfanes de Colofó va vaticinar. Surto al balcó per veure com plou. Els nets dels meus veïns xipollegen al pati. Una amiga anuncia per WhatsApp que granissa al carrer Cervantes de Barcelona. El fragment de mar que normalment es veu des del meu estudi, ara no es distingeix. Obro bé les finestres. La calor s’ha esfumat (quina benedicció). Sento l’espetec de la pluja a les teulades del veïnat i començo a escriure aquest article. Mentre arribo al final, la pluja persisteix. Amb totes les seves metàfores, els seus significats, la seva memòria i la seva benedicció. Almenys en aquest món boig que habitem continuen ocorrent coses molt simples que valen la pena.

Tempestes d’estiu

En un conte de Pavese, algú es capbussa en un riu que sembla que bull sota un ruixat, i sent que sota l’aigua tot és calma

El més llegit