El bonic i el sinistre, per Julio Llamazares

Publicava aquest diari un article en el que es feia ressò d’un nou turisme que, arran de la sequera que ens assola (la pertinaç sequera de Franco), ha començat a trepitjar els embassaments atret pel morbo de veure-hi reaparèixer en el fons les ruïnes dels antics pobles i esglésies submergits, fins i tot ponts romans i jaciments arqueològics. El baix nivell de l’aigua a aquestes altures d’agost en molts d’aquests pantans fa que aflorin ja imatges desconegudes per a molts, fins i tot inimaginables per a alguns d’ells, ja que més d’un i més de dos continuen ignorant encara en aquest país que sota l’aigua dels pantans hi va haver pobles i vida i carreteres. I no necessàriament gent sense preparació, n’hi ha d’universitaris, fins i tot professionals amb títols acadèmics. El turisme de sequera, com denominava l’autor de l’article els que cada vegada en més nombre s’acosten als embassaments semibuits per contemplar les imatges de la desolació que l’aigua oculta quan estan plens, sembla ser que és un actiu econòmic més per als negocis de les zones pròximes, a qui la sequera els beneficia en lloc de perjudicar-nos com a la resta. Segons l’autor de l’article, hi ha pantans com el de Sau, a Barcelona (famós pel campanar que permanentment surt de l’aigua, avui amb l’església sencera a la vista dels curiosos), que cada dia rep des de fa setmanes 1.000 i 2.000 turistes, la majoria estrangers als països dels quals no hi ha embassaments i, si n’hi ha, no de les característiques dels espanyols. El romanticisme de les ruïnes nòrdiques es fon aquí amb la brutalitat dels esquinçalls que la sequera causa als nostres paisatges, més propis en molts casos del continent africà que de l’europeu. Tristes ruïnes Així que és més el morbo que el romanticisme estètic el que porta milers de turistes a contemplar les tristes ruïnes dels pobles que van quedar submergits sota l’aigua i dels camps i boscos que va sepultar, avui paisatges irreals i sense vida. El sinistre que la bellesa de l’aigua neta ocultava ha sorgit de sobte convertint els embassaments en el que són més enllà de la seva necessitat social: enormes cementiris ecològics i tombes de cultures centenàries arrasades sense cap contemplació. A l’article d’aquest diari es mostraven imatges de pobles i esglésies en ruïnes, però també d’un pont romànic a la muntanya de Palència i inclús les ruïnes d’una ciutat romana a Ourense. Són només alguns exemples. Sota els més de 350 embassaments que hi ha a Espanya (el cinquè país del món en nombre d’aquests) jeuen més de 500 pobles i llogarrets dels quals van haver d’anar-se’n unes 50.000 persones. Un sacrifici humà impagable que normalment es desconeix o no es valora prou i que ara, amb les proves a l’aire i en vista de tots del seu sacrifici, hauria de ser reconegut més del que ho ha sigut. Quan reclamem aigua hauríem de saber el que costa, i això ens ho ensenya avui la visió d’aquests embassaments semibuits i plens de ruïnes sorprenents que tant morbo produeixen als turistes. El bonic és el començament del sinistre que encara podem suportar, va escriure Rilke. El sinistre és allò que havent de mantenir-se ocult se’ns ha revelat, va afegir el seu compatriota Schelling. Eugeni Trias, filòsof català, va unir les dues idees per nomenar un estat de la naturalesa (geogràfica i humana) que és la que avui veuen tots aquests turistes que s’acosten als embassaments espanyols per descobrir que sota la bellesa i la riquesa s’hi troba la mort també.

El bonic i el sinistre

Més d’un i més de dos continua ignorant encara en aquest país que sota l’aigua dels pantans hi va haver pobles i vida i carreteres

El més llegit