¿Pot guanyar encara Pedro Sánchez?, per Andreu Claret

Totes les enquestes electorals donen el Partit Popular com a guanyador en unes eleccions generals. Amb una mitjana d’avantatge del PP sobre el PSOE que ronda els dos punts, i amb valoracions dels líders que van en una mateixa direcció. Des de la defenestració de Pablo Casado, Alberto Núñez-Feijóo arriba primer, traient-li un punt a Pedro Sánchez, desbancant fins i tot Yolanda Díaz com a polític més ben valorat. En aquestes condicions, amb un PP a l’alça, aixecat per una perillosa però efectiva estratègia de la suma –jo m’encarrego del centre, Isabel, i tu continua pescant als caladors de Vox–, i amb una inflació del 10,8%, resulta temerari pensar que Sánchez encara pugui guanyar. Malgrat tot, aquesta possibilitat existeix. Tot i que no depèn només, ni principalment, del que passi a Espanya durant els quinze mesos que falten per a les eleccions generals. Dels tres desafiaments majors a què s’ha enfrontat Sánchez, la covid, la guerra i la inflació, l’últim és sens dubte el més difícil de rosegar. Malgrat la gravetat que va arribar a la pandèmia i el cost de les mesures sanitàries, Sánchez va sortir més ben parat de la seva gestió que molts governants europeus, en termes de valoració. Tot i això, la processó anava per dins i va aflorar de seguida: a Castella Lleó i a Andalusia. Un transvasament de vots del PSOE al PP com el que es va produir al feu andalús només s’explica per causes profundes que van més enllà dels candidats. El fàstic davant d’una crisi social, rematada per la guerra d’Ucraïna i l’alça d’idees populistes que defensen solucions fàcils davant dels relats més sofisticats. Una doctrina que Núñez-Feijóo ha abraçat amb cert èxit, amb l’ajuda d’Isabel Díaz Ayuso i en detriment de Santiago Abascal. Sánchez va intuir encertadament que la guerra d’Ucraïna constituïa una oportunitat per recuperar el vol. La guerra, d’una banda, actua en contra de seva, pel cost que suposa per a la societat, però també pot jugar a favor si ajuda a donar sentit a l’acció del Govern. D’una banda, suposa més dificultats, més angoixa i més incògnites per a molts ciutadans. O sigui, menys vots per al que governa. De l’altra, li ha ofert a Sánchez una cosa que semblava impossible fa uns mesos: presentar-se com el paladí de temps nous, dominats per riscos que estan en la ment de molts votants. Temps que abonen un nou atlantisme, menys ideològic i més conforme amb els riscos que encarna Vladímir Putin, per molt que el Donbass quedi gairebé tan lluny de Madrid com l’Orient Mitjà. Això explica que les enquestes hagin llançat una valoració positiva de la cimera de l’OTAN, en un país on l’antiamericanisme ve de lluny. Davant d’un Feijóo que no ha avançat ni una sola idea en política exterior, aquest és sens dubte un roc a la faixa de Sánchez. Amb dos inconvenients. El primer, que la guerra no depèn d’ell, ni del seu principal aval a Brussel·les, Ursula von der Leyen. Depèn de Putin. El segon, que la política internacional no sol ser un tema prioritari en un país com Espanya, que no ha participat en cap dels dos grans conflictes europeus i que no és un règim presidencialista. Perquè aquest roc es transformés en vots, Sánchez ha de convèncer els electors que una victòria de Putin seria una derrota històrica per a la UE i que Espanya quedaria a l’expectativa. Empobrida i a mercè de qualsevol amenaça. La recuperació que va seguir la cimera de l’OTAN va durar dos dies, fins que la inflació va arribar als dos dígits. Prou temps per celebrar un Comitè Federal del PSOE en olor de remuntada, però no per frenar l’alça del PP. Davant d’això, l’estratègia del Feijóo és la d’esperar que passi el cadàver del president. Poc més. Si de cas, aprofitar les disputes internes del Govern, les amistats perilloses de Sánchez i els seus imprevisibles vaivens. Uns dies en to mesurat i d’altres deixant que l’‘ayusisme’ marqui la pauta, sempre que Isabel no confongui criticar el PSOE amb desacreditar-lo a ell. És tan difícil creure que Sánchez pugui recuperar la iniciativa seguint com si res, com que Feijóo arribi a la Moncloa sense despentinar-se. Si la guerra segueix, guanyarà qui sigui capaç de traçar un fil conductor entre pandèmia, guerra i inflació. Explicant que formen part d’un mateix repte. El d’una Europa que va permetre guanyar-li la batalla a la pandèmia, que té coratge per frenar les fantasies de Putin i que explica amb entitat per reordenar el galimaties energètic, geopolític i econòmic a què estem confrontats.

El més llegit