Ens hem embadalit davant les imatges del telescopi 'James Webb' i hem vist galàxies llunyanes, xocs de constel·lacions, immensitats que no podem abastar. Ens hem descobert –com mai o potser com en una d’aquelles nits tan estrellades i pensroses– fràgils i indefensos, oferts a la magnificència dels planetes en dansa. Davant d'aquest espectacle, que va més enllà de la possibilitat ingènua de la percepció i que confon temps i espai, només podem dedicar-nos a la poesia contemplativa o a l’humor. És el que ha fet el científic francès Étienne Klein, director de recerca del Comissariat d’Energia Atòmica (CEA). No pas la poesia, sinó l’humor i, encara més, el dubte sobre tot allò que se’ns presenta com a real i inqüestionable. En un tuit, va publicar la foto de Próxima Centauri, «l’estrella més propera al Sol». Era realment impactant, una massa rogenca amb cràters i ombres, una circumferència perfecta, amb una definició extrema. «Aquest nivell de detalls», deia, «aquest món nou que se’ns revela dia a dia».