El diàleg que incomoda Aragonès

¿Per què els partits independentistes, els autoproclamats campions mundials del diàleg, no accepten la proposta reiterada del PSC per establir una taula de diàleg a Catalunya? L’explicació és senzilla. Si els partits catalans s’han d’enfrontar a les conseqüències del xoc kamikaze amb l’Estat i les vies de futur per al país, seria tant com admetre que la crisi interna a Catalunya i la urgència de la reconciliació no són cap invent dels quintacolumnistes de sempre. I això suposaria una altra derrota per als qui viuen feliçment instal·lats en els mantres del procés. Salvador Illa ha convertit en pedra angular de la seva posició la proposta del diàleg interior, per arribar a un acord amb què negociar amb el Govern central una sortida al desconcert en el qual estem instal·lats des de fa una dècada. El president Aragonès es fa el sord i no és estrany que ho faci. Acceptar-la, suposaria reconèixer el fet científic que no tots els ciutadans de Catalunya viuen amb l’estelada com a bandera ni creuen que la independència sigui l’única alternativa per a Catalunya. En definitiva, seria assumir que Catalunya és plural i amb això desmuntaria la seva pretensió d’exigir a l’Estat, en nom de tots els catalans, una sortida que en última instància els enfronta. Negar un relat fictici construït amb tanta creativitat, però també amb tant risc i presó, no pot resultar fàcil. Tanmateix, prescindir de nou de la realitat només pot portar més pèrdua de temps i més frustració, fins i tot per als seus seguidors. «Unir Catalunya», com reclama Illa a Aragonés, no és exactament el mateix que pretendre representar la «Catalunya sencera», únicament, amb la proposta de la meitat d’aquesta Catalunya, com està fent el president de la Generalitat. És més complex i, sobretot, més treballós. La taula catalana per parlar del futur col·lectiu que tant incomoda els independentistes, però també Vox, Ciutadans i el PP, no servirà de res si no està precedida d’una acceptació conjunta del que ha passat a Catalunya, en especial l’ocorregut a la tardor del 2017. El diàleg serà de sords mentre uns vegin el procés com un exercici excels de democràcia, sense atendre el respecte obligat a la Constitució i a l’Estatut, i d’altres ho considerin un aldarull sediciós, sense considerar el decebedor pantà institucional creat històricament entorn de les aspiracions de Catalunya de millorar el seu encaix espanyol. Atacar el problema sense consensuar les causes és un absurd. L’establiment del diàleg entre catalans va ser un dels acords del pacte d’investidura entre ERC i Pedro Sánchez, i, contràriament al que sembla pensar Aragonès, aquest diàleg reforçaria la posició de la delegació de la Generalitat a la taula amb el Govern central. O, potser, pensen que Madrid ignora l’existència de milions de catalans que no combreguen amb els postulats autodeterministes defensats pels consellers d’ERC a la taula esmentada. Tanta ingenuïtat no és acceptable, més aviat serà que Aragonès busca el rebuig de les seves exigències per esprémer algun rèdit electoral. Cal reconèixer que els precedents estatutaris sobre propostes d’alt consens en el Parlament no animen a repicar les campanes. Tanmateix, els plans separatistes tenen garantida la negativa del Govern central, perquè aquest també té responsabilitats a Catalunya, per molt que es disfressi en el discurs oficial independentista com una administració aliena.

El diàleg que incomoda Aragonès

Acceptar una taula catalana suposaria reconèixer el fet que no tots els ciutadans de Catalunya viuen amb l’estelada com a bandera ni creuen que la independència sigui l’única alternativa per a Catalunya

El més llegit