Esports d’estiu (cara B)

Fa uns dies, en la tribuna anterior, rememorava com els estius de la meva infància estaven associats a determinats esdeveniments esportius. Uns es repetien cada any, com els campionats d’atletisme, els de natació i, sobretot, el Tour i la Vuelta. D’altres tenien l’aura excepcional que adquireixen els esdeveniments que tenen cicles llargs, com les olimpíades. Els corredors del Tour, esforçats i suosos, embotits en els seus mallots, tenien un efecte similar al dels nens de Sant Ildefons, nerviosos, repentinats i també embotits en les seves jaquetes. El 22 de desembre et despertava la cançó de les veuetes i et bevies el Cola-Cao o el Nesquik –vam tenir fases de grumolls i fases de velocitat– amb aquesta musiqueta de fons que et reafirmava número a número que sí, que tenies vacances i que al final hi hauria també regals. Cada interminable retransmissió del Tour et recordava que no només era estiu, sinó que quedava, a més, molt estiu per davant. Aquests mites de la infància són molt poderosos. Ha costat molt degradar-los: molta corrupció, moltes trampes, molt dopatge. Molta merda, en definitiva. Només des de la nostàlgia puc salvar-los de l’efecte destructor de la realitat. I ara toca destruir-li a una altra persona el seu mite esportiu de la infància. La meva fillola, S., és la filla d’uns dels nostres millors amics a Alemanya. S. va néixer l’any 2006, l’any en què la Copa Mundial de Futbol es va celebrar a Alemanya. Des d’aquest campionat, un grup d’amics de Frankfurt ens ajuntàvem cada dos anys per veure futbol junts, fos el campionat mundial, fos l’europeu. Era un grup heterogeni format per alemanys, italians, espanyols, turcs, argentins. Jugàvem una porra amb regles complicades que ningú acabava d’entendre excepte els qui se les van inventar; alemanys, per descomptat. Les apostes es feien en un full d’Excel. ¿He dit ja que els inventors del sistema de regles eren alemanys? El premi: el nom del guanyador gravat en una típica gerra de sidra de Frankfurt. Una gerra de ceràmica grisa blavosa, lletjota, però sòlida i digna. Durant els campionats ens reuníem en cases d’uns o d’altres o en bars per menjar i beure mentre vèiem el futbol. I S. sempre era allà. A l’Eurocopa del 2008, la que es va celebrar a Àustria i Suïssa i va guanyar Espanya, ella ja entenia que els crits de «gol» –‘Tor’, en alemany– eren una cosa bona. Veia que la gent saltava, brindava, se n’alegrava i ella ho cridava només per veure aquestes reaccions amb més freqüència, perquè és el que té el futbol, que els partits són llargs i els gols solen ser pocs. En el mundial de Sud-àfrica del 2010 va aprendre que no ens agradava el joc defensiu i la paraula «‘catenaccio’» es va convertir en una paraulota. Amb el temps, el grup d’amics que ens trobàvem per veure futbol canviava. Alguns marxaven a viure a altres ciutats o països. D’altres s’incorporaven. Continuàvem jugant la porra de regles complexes, tot i que després de cada campionat algú proposava canviar-les. Això encara no ha passat. A partir del Mundial del 2014 al Brasil, el que va guanyar Alemanya, S. va començar a participar en les porres. El seu criteri era ben curiós: apostava per països que li feien gràcia pel nom, com Bèlgica, o per equips amb jugadors que li semblaven guapos, com França. Mai per Itàlia pel tema «‘catenaccio’». A mesura que S. anava creixent, millorava una mica la seva comprensió del futbol i els seus criteris van canviar, excepte en la seva aversió pel futbol italià, que no vam aconseguir canviar malgrat que el futbol italià sí que ho ha fet una mica. Tot i que, en plena adolescència, el més probable és que S. ho fes per empipar. Per ella, els campionats de futbol cada dos anys a l’estiu són dates esperades. Signifiquen reunions bullicioses, dinars i sopars a hores estranyes segons el país des del qual es retransmet, la foto triomfal de qui guanya la porra aixecant el nostre trofeu lletjot. Per això ara li costa acceptar, per molt que ho entengui, que aquest any ni veurem els partits del Campionat del Món a Qatar ni hi haurà porra. Perquè, des que es va decidir la seu, des que tota la corrupció va saltar a la vista, des que se saben les condicions d’esclavitud dels treballadors que han aixecat els estadis, des que se saben quantes morts ha costat, des que sabem fins a quin grau de degradació s’ha arribat, hem decidit que nosaltres no hi juguem. Segur que als organitzadors el nostre gest els importa menys que res. Però no omplirem el nostre petit trofeu de merda.

Esports d’estiu (cara B)

Des que se saben les condicions d’esclavitud dels treballadors que han aixecat els estadis, des que se saben quantes morts ha costat, hem decidit que nosaltres no juguem

El més llegit