Arquimedes i el Barça, palanques i fluids

Fa uns 24 segles, a Siracusa, el filòsof i matemàtic Arquimedes va formular unes quantes teories, dues de les quals encara perviuen entre nosaltres i que tant donen per entendre la física recreativa com les maneres de comportar-se a la vida. I, per tant, també donen per comprendre què diantre li passa a aquest conglomerat de palanques que fins ara hem conegut com a Barça. Arquimedes no era aficionat al futbol, tot i que només fos pel detall que encara no estava inventat, però sí que sabia de palanques. Recordo que el meu pare no parava de repetir, com una lletania, la famosa formulació del grec, nascut a Sicília quan Sicília era grega: «Doneu-me una palanca i un punt de suport i mouré el món». És la teoria del «moment d’una força» i tot acaba depenent de la potència que apliquis i de la resistència que has de vèncer, de la longitud de la palanca i de què intentis moure. Arquimedes, que va morir, el pobre, en la defensa de Siracusa amb armes fabricades a casa seva, no coneixia el ‘fair-play’ financer, però només algú com ell seria capaç d’explicar-lo amb la vehemència i la claredat que va invertir a donar-nos a conèixer el món de les altres palanques, que no eren les de Laporta. Regular la força Per la seva banda, el president blaugrana no sé si té el matemàtic entre les seves lectures preferides d’estiu, però la veritat és que ha posat al dia els seus ensenyaments. Amb les quatre palanques financeres ha mogut cel i terra, és a dir, el món, perquè el Barça torna a ser el que va ser. Les palanques tenen això, que et permeten regular la força amb perícia i matemàtica per aixecar tot allò que el simple impuls animal no podria. Però el mecanisme de vegades és un miratge, perquè depèn de la conjunció de contraris, i quan ja et veies com un poderós club que tot ho podia resulta que es trenca la palanca perquè era massa llarga o talla en extrem, perquè el pes a aixecar era desmesurat o perquè el punt de suport no era tan consistent i polivalent com pensaves. L’altra gran aportació del nostre amic Arquimedes va ser el seu arxifamós principi: «Qualsevol cos submergit en un fluid experimenta una empenta vertical i cap a dalt igual al pes del fluid desallotjat». Començo a dubtar que el matemàtic no sabés res del Barça. En qualsevol cas, va ser també un profeta, perquè va preveure i va anunciar el que li està passant a l’equip, més enllà de les palanques. La cosa puja perquè desallotja i vas cap a dalt gràcies al pes del líquid en el qual irromp la cosa. Entengui’s «cos» o «cosa» com a «Barça» i llegeixi’s «desallotjament» com a «traspassos i renúncies i neteja a la plantilla». El que no hi era a la ment d’Arquimedes era el Rayo Vallecano. Ni la competició. Ni la crua realitat que desmunta totes les teories, ni la falta de gol, ni aquest perfum conegut que va tornar a fer molt mala olor en el primer partit de la Lliga. Palanques i fluids al servei d’un nou Barça «triomfant» que es van fer miques i van naufragar en una nit amb massa dubtes antics.

El més llegit