És la calor. O la combinació de sequera i calor. O la combinació d’incendis, sequera i calor. I el temps lliure per pensar-ne més a l’estiu. I el pòsit que han deixat els anys de pandèmia. Tot suma. La qüestió és que, d’un temps ençà, la gent sembla entendre que l’emergència climàtica és una amenaça real i immediata. Ja era hora. Hi ha detalls: aquesta setmana, el Servei Meteorològic de Catalunya ha presentat un treball sobre l’impacte del canvi climàtic al nostre territori, amb l’horitzó del 2050. A l’estudi, el Meteocat abandona a estones la prudència del verb condicional per descriure un present que no admet dubtes: «Els senyals actuals, així com les projectades d’increment de la temperatura al Pirineu són clars i contundents, com per exemple l’aparició de nits tropicals a molts llocs de la zona pirinenca (...). També és clara la disminució de precipitació a l’estiu, amb la consegüent reducció de reserves hídriques.» Així, cap al 2040 les cotes de neu seran més altes, farà menys fred i hauran desaparegut les glaceres del Pirineu.