El primer que vaig saber de ‘Grease’ és que el tumult a les portes del cine parroquial del meu poble va ser de tal calibre el dia de la seva estrena que hi va haver desmais, a més d’empentes per entrar aviat i agafar bon lloc. La turba adolescent es va desbocar, es van trencar els vidres de les portes, i el capellà va amenaçar de cancel·lar la sessió, i fins i tot de clausurar per sempre la sala. Va ser un miracle (per al fervorós públic) que no ho fes. Les pel·lícules ‘bones’ trigaven uns anys a arribar fins a nosaltres, que ens conformàvem amb ‘Li deien Trinidad’, ‘Le seguían llamando Trinidad’, pel·lícules de karate dolentíssimes, de guerra o el que ens donessin. Vam sortir de ‘Grease’ enamorades fins al molls de l’os. De la seva ‘love story’, dels balls, de la música, de les jupes, dels cotxes, del fixador de cabells, de la nostra pròpia edat de la poca-solta i sobretot de John Travolta. Oh, Danny. A partir d’aquell moment, gairebé tots els festivals de fi de curs de l’institut van incloure el número del cotxe, pintes i brillantina en rest, amb més o menys encert, però ningú va gosar imitar el ball que tanca la cinta, el mític ‘You’re the one that I want’. Per a això feia falta una impressionant Olivia Newton-Jones enfundada en cuir negre portant la batuta. Faltaven uns anys perquè ens atrevíssim a tant, havíem de viure encara la transformació que ella va encarnar, de nenes tontes a noies llestes. Com pot ser que es morís aquesta setmana, als 73 anys, l’actriu el preciós somriure de la qual ens va acompanyar des de la foto enganxada a la carpeta escolar i a la paret al costat del llit. Oh, Sandy.