El rellotge de sorra afganès

Vaig compartir oficina durant gairebé set anys a la seu central de l’ONU, a Nova York, amb el periodista, poeta i pintor egipci Ahmed Morsi. Morsi enyorava quan el seu treball el va portar a Kabul durant la monarquia: «Era una de les ciutats més boniques, verdes i amables del món». Fa ara un any, Occident va abandonar l’Afganistan a la seva sort després d’haver invertit milers de milions i de veure com el mal menor s’acaba carregant el bé major. Pactar amb assassins i fingir una democràcia acaba tenint un preu impagable. L’exèrcit es va desfer com una alcassaba de sorra davant l’últim buf talibà i el que vam veure a l’aeroport ens va commoure durant una breu temporada de telenotícies. Les promeses dels talibans se les va emportar el vent. La meitat de la població ha sigut esborrada de la vida civil. El llibre ‘Afganistan: crónica de una ficción’ (Debate), de Mònica Bernabé, l’única periodista espanyola que va passar gairebé una dècada a Kabul, explica amb amarga exactitud tot el que es va fer malament i per què. Vaig conèixer Khadija Amin, que presentava les notícies a la televisió pública afganesa, gràcies a Pilar Bernal, que, des de la vicepresidència de Reporters Sense Fronteres, es va desviure perquè molts periodistes afganesos i les seves famílies trobessin una salvació. De 29 anys, Khadija viu a Salamanca, ha après l’espanyol i a fer truites i al setembre començarà Comunicació Audiovisual a la universitat del Tormes. Malgrat que va aconseguir el visat per als seus tres fills (un de set i dos bessons de cinc) i per al seu marit, a l’últim minut ell va dir no. S’ha tornat a casar, ha esborrat Khadija de la genealogia dels seus fills i només li permet parlar amb ells cada 15 dies. L’immens coratge que destil·la la Khadija s’esquinça quan parla del que es va quedar a l’Afganistan, d’uns fills que no sap com ni quan recuperarà i d’un país al qual no sap com i quan tornarà. Fa uns dies, un dron nord-americà amb fulles i sense càrrega explosiva va eliminar, al barri diplomàtic de Kabul, el líder d’Al-Qaida, Ayman al-Zawahiri, el cervell dels atemptats de l’11-S. Malgrat les promeses després de la invasió nord-americana que no tornarien a emparar sequaços d’Ossama bin Laden, a menys d’un any de la sortida de Washington i els seus aliats, Al-Zawahiri va trobar pis. Mentrestant, milers de milions de dòlars afganesos segueixen congelats a l’estranger, els donants internacionals han suspès la seva ajuda i el país ha retrocedit segles. El dramaturg nord-americà Tony Kushner va començar a escriure ‘Homebody/Kabul’ abans de l’11-S i va estrenar l’obra a Nova York tres mesos després de la demolició de les Torres Bessones. L’obra comença amb el monòleg d’una mestressa de casa britànica que decideix abandonar el seu món i la seva família i perdre’s a Kabul a la recerca de l’altre i d’un íntim jo desconegut. Kuhsner es planteja teatralment i èticament què fer, mentre estem «aparentment sans i estalvis». Khadija ens podria recordar les diferències entre el que tenim i el que ella va perdre, entre el que perdríem si deixem que aquesta democràcia imperfecta se’n vagi en orris.

El més llegit