Una llei poc condicionada

Una sorpresa inesperada. Migdia al centre d’atenció primària (CAP) de Torroella de Montgrí (Girona) i la temperatura a la sala d’espera no s’acostava, ni de lluny, als 27º que acaba d’establir el Govern central per estalviar energia. Hi érem per confirmar una otitis i ja em veia sortint amb faringitis i sense poder parlar. És clar que quan vaig preguntar, primer als nens, si tenien fred, la seva mirada va ser de sorpresa: «¿Fred? Estem molt bé», van respondre gairebé a l’uníson els tres. Primera clatellada. ¿La segona? Al sortir, amb l’otitis ja confirmada i preparats per anar del CAP a la farmàcia, pregunto a les tres recepcionistes del CAP si són conscients que la temperatura és més baixa del que és obligat. Resposta: «No, potser a la sala d’espera s’està més fresc perquè hi ha grans vidrieres i la temperatura està graduada per a cada ambient». En qualsevol cas, a la instal·lació no hi havia cap mesurador objectiu de la temperatura real. I, si n’hi hagués hagut, ¿hauria servit per a alguna cosa? La percepció sobre l’estat de confort climàtic que desitja cada persona és extremadament subjectiu. Cada persona és diferent. He assistit a grans discussions en algunes redaccions pel control del sistema de calefacció i aire condicionat. A l’estiu, alguns anàvem amb jersei a l’interior. Recordo que a l’hivern, en aquelles èpoques en què encara es permetia fumar als llocs de treball, alguns combatíem els mals fums obrint les finestres de bat a bat. Altres motius de debat es produeixen a casa i al cotxe, on al final sempre algú acaba cedint. No crec que se’n salvi cap família ni que hi hagi una única solució. Hi ha persones que a l’estiu solucionen l’aire condicionat obrint finestres i d’altres que només estan a gust a 20º. A l’hivern n’hi ha que s’han acostumat a viure en ambients tan càlids que es considera normal anar en màniga curta per casa. El Govern central ha convertit en decret llei el que no s’hauria de reglamentar, sinó ser una recomanació. La casuística sobre l’ús de la calefacció i l’aire condicionat és infinita. Depèn de les persones, del lloc de treball i de la geografia. És una bajanada, però rellevant: un d’Oviedo no sent els 30º igual que un sevillà. He vist a l’hivern al sud d’Espanya persones abrigades fins a la coroneta pel carrer quan la temperatura marcava 18º o 19º. Així mateix, haurien de ser recomanacions com vulguin il·luminar-se els comerços i les empreses. La pedagogia pot acabar sent més fructífera que les lleis que, a més, sonen més antipàtiques. L’estalvi energètic comença a casa ensenyant als nens a apagar els llums i obligant els empleats a les oficines a apagar els ordinadors quan marxen. També hi ha mesures fiscals raonables que poden ajudar a rebaixar la factura elèctrica. Per exemple, establir sistemes de bonificació impositiva en el cas que es compleixin objectius de reducció de consum. Aquestes mesures d’estalvi que acaba d’establir el Govern central són la xocolata del lloro, maquillatge. Una serp d’estiu de cara a la galeria de la Unió Europea. No aconsegueix esbossar els desafiaments que la guerra ha intensificat a la transició energètica en què estàvem immersos. De la mateixa manera que hi ha sectors empresarials els costos de producció dels quals s’han tornat insofribles per culpa de l’encariment de l’energia, hi ha famílies que, una altra vegada el sentit comú, han reduït el consum d’energia racionalitzant l’ús dels electrodomèstics. La temperatura mai és a gust de tots. Ni al CAP de Torroella.

El més llegit