Tinc un amic que és un fanàtic del gintònic. Tanmateix, a diferència de molts dels que estimen aquest combinat i volen viure experiències extremes i, en conseqüència, tasten noves sensacions organolèptiques, ell no combrega gens amb les modes i sempre demana (o es fa, a casa seva) un gintònic convencional. És a dir, ginebra i tònica. I gel, molt gel. Quan el beu en un bar demana sobretot que li omplin la copa amb gel ‘excessiu’, una quantitat desmesurada de glaçons que (quan comprova que, efectivament, l’hi serveixen així) desencadena la seva més alta passió pel combinat. Com totes les begudes fredes i amb bombolles, conté la màxima virtut en els dos o tres primers xarrups. Després, es aigua i es desbrava o s’escalfa. Per al meu amic, l’important és que es mantingui com més fred el millor temps possible. Els entesos diuen que és allà on resideix el veritable secret d’aquest còctel i per això hi ha establiments que fins i tot tenen congeladors fets a mida perquè el glaçó sigui contundent i robust i no es desfaci a mitja consumició.