‘Quo vadis’, Barcelona?

La Barcelona de l’Eixample dels anys 60 era grisa. Ningú havia netejat les façanes dels edificis construïts entre finals i principis del segle passat, ni hi havia una cultura estètica per considerar-los bonics. Després de la Guerra Civil es va començar a construir un tipus d’estructures diferents, basades en el maó vist, i en els anys 60 i 70 es va trastocar per un altre tipus d’estructures, que valoraven els balcons que guanyaven metres als interiors. La qüestió és que la Barcelona dels 60, i també dels 70, no sabia que tenia un barri meravellós, personal, ordenat i estèticament difícil de superar. La Pedrera era una cantonada grisa on els seus inquilins no estaven contents amb la dificultat de les seves estades. Un dels edificis més visitats de Barcelona, més elogiat i emblemàtic va ser criticat i vilipendiat durant l’època de la seva construcció. Només cal endinsar-se en les hemeroteques per descobrir informacions que ara no entendríem. Així som els barcelonins amb el nostre present. La Casa Batlló va passar per un procés semblant. Tampoc la contemporaneïtat d’aquella ciutat de principis de segle tenia gaire clara la transformació del seu urbanisme. Ara bé, l’anomenada ‘illa de la Discòrdia’ s’ha acabat convertint en un dels espais de més bellesa i harmonia del món. Al costat de la Casa Batlló d’Antoni Gaudí, la Casa Amatller (Josep Puig i Cadafalch), la Casa Lleó Morera (Lluís Domènech i Montaner), la Casa Mulleras (Enric Sagnier) i la Casa Josefina Bonet (Marcel·lià Coquillat). Insuperable. La Casa Batlló, durant els mateixos anys 60, va acollir veïns i més d’una oficina. Una d’aquestes era un laboratori on, per descomptat, extreien sang. És el record d’un nen també crític amb aquell horrorós edifici, però per altres raons que no tenien relació amb l’estètica, sinó amb les pors de la infantesa a l’extracció de sang. La majoria dels barcelonins van redescobrir la seva grisa ciutat a partir de l’explosió de vigor amb les olimpíades. Va ser necessari aquell instant i una campanya que s’autoimposava «posar-se guapa» perquè molts s’adonessin del lloc on vivien. Però, si repassem la premsa de l’època, i de la mateixa manera que va passar a principis i a mitjans del segle XX, també les olimpíades van tenir els seus detractors i crítics. I denunciants contra qui estaven presumptament fent diners a costa del ressorgir de la ciutat. Que n’hi va haver, com sempre passa. Però tot es va confabular a favor. La imaginació desbordant d’aquell moment, molt d’acord amb les maneres de fer de la ciutat des de finals del XIX, va impactar també al món. I tot i que els crítics van insistir amb reflexions tan poc consistents com els embussos de trànsit quan es construïen les Rondes, des del mateix moment que va arrencar aquella olimpíada, la ciutat va caure rendida davant el que passava. El 1993 va arribar una crisi. És cert. Però el motor de la ciutat ja estava en marxa i amb una projecció que encara dura. Afortunadament, no ha sigut necessari un pas del temps tan llarg com l’ocorregut des de principis del XX amb la Barcelona que projectava Gaudí i Domènech i Montaner per entendre que aquesta és una gran ciutat recuperada pels turistes en pocs mesos, després de la pandèmia. És clar que el ‘Quo vadis’ de Barcelona és etern. I així ha de ser si es vol avançar. Les ciutats que s’instal·len defalleixen. Cal una evolució mesurada i projectada en el futur. Aquesta ha sigut una rutina de la ciutat gairebé sense intenció. Amb aquesta premissa s’han de presentar els candidats a l’alcaldia. I, si no, que abandonin.

‘Quo vadis’, Barcelona?

És una pregunta eterna. I així ha de ser si es vol avançar. Les ciutats que s’instal·len defalleixen

El més llegit