La mare de totes les guies de viatge | + Història

Aquest mes EL PERIÓDICO publica una divertida secció en la qual s’entrevista turistes que visiten Barcelona. Se’ls pregunta si prefereixen la Sagrada Família o el Camp Nou. Hi ha tota mena de respostes, però ningú necessita que els donin explicacions sobre els dos llocs perquè són icones de visita obligada per a qualsevol visitant, sigui o no creient o futboler. També se’ls pregunta què porten a la motxilla. De moment en cap de les respostes que he llegit ha aparegut la guia de viatges. Segurament Google i les webs d’informació turística fan la funció d’aquells llibres que abans eren imprescindibles per anar a veure món sense perdre’s. El que potser no saben aquests turistes que tenen clar que a Barcelona hi són la Sagrada Família i el Camp Nou és que precisament van ser les guies de viatge les que van fixar els espais per visitar quan fem el turista. És un mecanisme antiquíssim. De fet, un dels primers exemples europeus té 900 anys. Al voltant dels segles XI i XII, quan el cristianisme dominava tot Europa, era habitual que els creients peregrinessin a llocs sagrats i per sobre de tots anaven a Roma, a la recerca de la benedicció del pontífex. Llavors ja era coneguda com la Ciutat Eterna, un terme que els cristians havien adoptat de l’imperi romà. El 19 aC el poeta Tibul havia glossat l’esplendor de l’època de l’emperador August, que segons l’escriptor havia situat la ciutat al centre del món conegut a l’expandir els seus dominis fins als llocs més remots. No tenia cap dubte que el seu poder garantiria l’eternitat d’aquest imperi sense fi. El nostre amic Tibul se les prometia molt felices (o tenia ganes de fer la pilota a l’emperador), però la realitat no va ser tan idíl·lica, perquè si alguna cosa ensenya la història és que, per més que qui mani s’ho pensi, no hi ha imperi ni frontera que duri eternament. Amb l’arribada del poder papal, aquella idea d’‘urbs aeterna’ es va adaptar als nous temps i el concepte va quedar assimilat a Déu. És a dir, Roma era la ciutat eterna per ser el centre del cristianisme. I això atreia pelegrins arribats dels quatre punts cardinals que passaven a la ciutat diversos dies. El que ara els experts anomenen turisme religiós. Els visitants compartien consells i recomanacions de manera informal fins que, el 1143, algú va decidir posar-ho per escrit. Així va néixer una de les primeres guies de la història, anomenada ‘Mirabilia Urbis Romae’ (Meravelles de la ciutat de Roma), on s’oferien itineraris per conèixer els llocs més importants. L’interessant és que no es limitava als espais cristians, sinó que també posava en valor els punts destacats de la Roma clàssica. Gràcies a això els visitants van començar a apreciar llocs com el Colosseu o el Panteó, per exemple. Cal tenir en compte que llavors la informació circulava de manera més lenta i menys massiva que ara. Això explica que el ‘Mirabilia’ fos un referent durant més de sis segles i s’imprimís a moltes ciutats de les actuals Itàlia, França, Alemanya i el Regne Unit. La seva influència va arribar als aristòcrates del segle XVIII que feien el Grand Tour per Europa. Ells van posar les bases del turisme modern i, a més, van donar una nova perspectiva al concepte ‘ciutat eterna’. Ja no era la que havia de durar per sempre de Tibul, ni la que t’acostava a Déu. Era l’eternitat d’un passat gloriós ja perdut. Aquesta és la lectura que van fer romàntics com Goethe al seu llibre ‘Viatge a Itàlia’, on escriu: «Vull veure la Roma eterna». I és just el que els burgesos del segle XIX, imitant els aristòcrates, anessin a buscar-la de la mà del primer turoperador de la història, Thomas Cook, que el 1864 va oferir el primer circuit perfectament organitzat. Com deia la seva publicitat «haver vist Roma és haver vist el món». El que va ocórrer després és fàcil d’imaginar. Una generació rere una altra va transmetre el que calia veure a Roma i per això quan hi anem, sense poder explicar com sabem que ho hem de fer, visitem el Colosseu i el Vaticà. Perquè si no, semblaria que no hem sigut a Roma, igual com qui va a Barcelona ha de visitar la Sagrada Família i el Camp Nou. Comportament imitatiu Un dels mecanismes que expliquen el turisme és el seu comportament imitatiu. Al segle XIX, la burgesia va voler emular l’aristocràcia que havia realitzat el Grand Tour i després va ser el torn de les classes mitjanes d’Occident de la segona meitat del segle XX. Ara arriben turistes de nous països emissors, i ells també visiten els llocs emblemàtics de sempre.

El més llegit