El que l’escàndol Dalmases amaga

L’escàndol protagonitzat pel diputat Dalmases a TV-3 és d’una gravetat política que, sens dubte, el Parlament tindrà interès de precisar i sancionar. Tanmateix, la projecció del cas (un guàrdia de corps de la suspesa presidenta del Parlament esbronca i agredeix una periodista) amaga un problema de fons de tanta o més transcendència per a la televisió pública que l’atac de prepotència del diputat de Junts. A l’episodi de l’entrevista de Laura Borràs al ‘Faqs’ se succeeixen diversos moments. Primer, es pacta una entrevista a TV-3 per part d’una empresa productora externa que accedeix a obviar tota referència a les proves incriminatòries essencials (els correus electrònics); després, es viu un desembarcament de la cort de la presidenta del Parlament; a continuació, l’entrevistadora incompleix alguna part del pacte (se suposa que la intensitat del massatge que s’esperava); més tard, Dalmases se sent en el dret de recriminar, de males maneres, el pacte trencat a la periodista; tot seguit, la por s’apropia de la víctima, que opta per actuar estoicament; finalment, una fuga d’informació destapa l’escàndol, malgrat la voluntat dels directius de la casa presents a l’escenari de guardar silenci. Des de la perspectiva de TV-3, hi ha dues escenes xocants i preocupants. Les entrevistes (algunes) es pacten, aquí, a Madrid i a Washington. No hi ha, doncs, lloc per a un concurs d’hipocresia. El que és greu és que TV-3 cedeixi a una empresa productora la negociació dels termes d’una entrevista amb una alta autoritat del país. Aquests pactes, en què se suposa que prioritzen el respecte als cànons periodístics davant les prioritats de l’entrevistat, els assumeixen les direccions dels mitjans pel caràcter reservat (i delicat) que tenen; l’entrevistador només s’ha d’atenir a les recomanacions i avaluacions de la seva direcció. ¿N’estava al cas, el director de TV-3, del pacte de Dalmases amb El Terrat-Mediapro o la negociació la va tancar unilateralment la productora? La por del poder polític per part d’alguns periodistes és comprensible, però per a això hi ha la direcció, per defensar-los de les hipotètiques represàlies. En aquest cas, els directius van fer el contrari: van recolzar el silenci i, si no hagués estat per una fuga d’informació, tot (una bronca entre un polític exaltat i una periodista resignada) hauria quedat a Twitter. Hi ha una pregunta que cau pel seu pes: ¿hauria passat exactament el mateix si el protagonista hagués sigut un diputat de l’oposició o un membre del Govern central? La qüestió transcendent que es deriva d’aquest incident és el control públic deficient de l’antena de TV-3 quan la cadena cedeix espais informatius a productores privades. El control públic del que s’emet per TV-3 o per Catalunya Ràdio només pot correspondre als dos òrgans d’elecció parlamentària, el Consell d’Administració de la CCMA i el CAC; els directors dels mitjans són els responsables davant aquests organismes del compliment de la missió pública (que justifica la despesa pública), començant pel respecte a la pluralitat i seguint per la garantia de la veracitat de la informació i la defensa dels interessos professionals de la cadena. No hi ha més, ni la suposada república corporativa de periodistes dirigeix la casa (tot i que en algun moment ho va fer) ni de bon tros les productores que gaudeixen del privilegi de l’explotació d’emissions públiques poden utilitzar aquest poder com a moneda de canvi per a altres negocis amb el sector públic.

El més llegit