¿Llangardaixos terribles?

Pocs dies abans de partir cap a Mongòlia em vaig escapar al cine. Estrenaven la tercera entrega de ‘Jurassic World’, és a dir, la sisena de ‘Jurassic Park’. Vaig anar-hi il·lusionat, ja que suposava el retrobament amb tres herois del cel·luloide: el paleontòleg Alan Grant, la paleobotànica Ellie Sattler i el matemàtic Ian Malcolm. Els vaig conèixer als 80 gràcies al llibre homònim de Michael Crichton i tenia curiositat per saber com els havia anat. Grant porta barba blanca, continua perdut entre excavacions plenes de fòssils i ha canviat el barret texà per un fedora: ¿picada d’ullet a Indiana Jones? Sattler s’ha divorciat i Malcolm insisteix en el seu vestuari de cavaller fosc. Tots dos –ella des del treball científic de camp i ell des dels púlpits– adverteixen sobre les conseqüències de l’impacte humà en el futur del planeta. Un avís que no és només propi de les pel·lícules catastrofistes de ficció, sinó que ja forma part del nostre dia a dia: canvi climàtic global, crisi energètica, guerres... En definitiva, ara fa més por sortir de la sala de projecció i enfrontar-se amb la realitat que no pas la dentadura del nou carnívor protagonista: el giganotosaure (planta cara al titular de la franquícia, el tiranosaure rex). Per a tranquil·litat de lectores i lectors, no faré espòiler sobre el teròpode vencedor, però sí que recomano les seqüències prèvies als crèdits finals; emocionaran els que senten fascinació pels rèptils gegants del passat. Va ser un enemic de Darwin, l’anatomista sir Richard Owen, qui el 1842 va encunyar el terme ‘Dinosauria’: «llangardaixos terribles». En aquest nou calaix va ficar els grans ossos fossilitzats que havíem començat a batejar amb noms altisonants. És el cas del megalosaure i l’iguanodont. El segon, amb error de muntatge inclòs. Mentre que Cary Grant –el paleontòleg despistat a ‘Quina fera de nena!’– intentava encaixar la clavícula intercostal a l’esquelet d’un enorme sauròpode, el geòleg Gideon A. Mantell va col·locar el que semblava una banya al morro de l’iguanodont (junt amb la seva dona, Mary Ann, n’havien descobert les primeres dents el 1822). Això va imprimir un ferotge aspecte a l’herbívor, però el rondinaire d’Owen va ressituar la presumpta banya en la seva posició anatòmica definitiva: era la gran urpa cònica del dit gros de l’extremitat anterior. Tot i que no són dinosaures ni el monstre del llac Ness, sinó rèptils marins extints, també es pot destacar la sensació que va causar la troballa del plesiosaure (1823) per part d’una naturalista menystinguda pels savis de la seva època: Mary Anning. I el 1907, l’exhibició als Estats Units del diplodoc –les famoses rèpliques del qual van arribar als museus d’història natural de Londres, París, La Plata i Madrid– va fer que el públic intentés imaginar aquells colossos amb vida (fins que Harryhausen i Spielberg van materialitzar el desig). La meva germana, més tard el meu fill i, recentment, el nen petit del fisioterapeuta que repara les articulacions d’aquest primat (una abraçada per al Moi) són només algunes dels milions de víctimes abduïdes pel poder dels dinosaures. M’hi incloc, i quan vaig llegir els relats de les expediciones centreasiàtiques, liderades per l’explorador Roy Chapman Andrews a Mongòlia, vaig somiar amb alguna vegada poder trepitjar els sediments vermells de les Flaming Cliffs del desert de Gobi. Aquest zoòleg del Museu Americà d’Història Natural de Nova York va marxar cap a terres de Genguis Kan darrere de dos objectius: demostrar que l’origen de les faunes –extintes i vives– americanes era a Àsia i que, de la mateixa manera, la gènesi de la humanitat s’ubicava al continent asiàtic, no a l’africà, com havia plantejat Darwin. A partir de 1920, cap de les successives expedicions va trobar l’anhelada baula perduda humana asiàtica, però sí –a més de molts altres vestigis zoològics, paleontològics i arqueològics– incomptables restes de dinosaures, entre les quals destaquen els primers nius amb ous intactes, que fins i tot conservaven embrions fossilitzats. A Mongòlia vaig intentar emular Chapman Andrews, ‘el Caçador de Dracs’. Els nòmades, amb sorna, al veure que no parava de gargotejar al meu quadern, van preferir anomenar-me ‘l’Escriptor del Bosc’. ¡Gràcies!

¿Llangardaixos terribles?

Des del seu desembarcament, al segle XIX, milions de persones han sigut abduïdes pel poder dels dinosaures

El més llegit