Quan anàvem a la facultat, diversos professors remarcaven una idea bastant hegemònica en la ciència política espanyola: que les formacions polítiques havien de girar cap al centre per captar el màxim de vot possible. En aquells temps es pensava bàsicament en el bipartidisme d’abast estatal (PSOE i PP) i, de manera extensiva, en IU. Però també s’aplicava als actors que actuaven en les arenes polítiques subestatals, sobretot la catalana i basca. Partien de la premissa que la majoria de la societat espanyola s’autoubica en l’escala ideològica de l’1 al 10 en posicions de centre (la mitjana se situa sobre el 4,7, segons dades del CIS) i que, per tant, allà és on es podien recollir més reconeixements electorals.