Els meus dos parts van ser programats. Un dia fitxes a la feina i, l’endemà, en un hospital. Entre mig, una nit d’espera. En el meu cas, dues nits d’estiu. Hores d’incertesa en què la ment mira de comunicar als cossos que el dia D i l’hora H és imminent. Però res, no se n’assabenten. La mare es fa la longuis i el fetus continua atrinxerat rere la barricada. No ens mouran. I res és com a les pel·lícules. No es trenca aigües al mig del sopar, ni la partera crida agafant-se la panxa exagerada, ni el nòvio histèric corre a dalt i a baix sense encertar la porta de sortida. Despertador, dutxa, canastreta sota el braç i contenció. Sobretot, contenció. Com si una parís cada dia. Uf, quina calor. Sí, quin estiuet. El que ens espera...