El dit no pot tapar la lluna... ni el sol

Vaig mirar i vaig escoltar aquest divendres Joan Laporta al costat de Lewandowski i Mateu Alemany, l’home tranquil que ha anat tapant, un a un, els forats del Barça. Hi ha un forat que no pot tapar. Ni ell ni ningú. El forat de Messi. Cinc lletres, davant les nombroses lletres de l’alfabet del nom polonès al qual ara apropem l’ombra que aviat serà futur. Lewan, si ho volem deixar en les cinc lletres que així igualarien els dígits del seu antecessor, té moltes virtuts futbolístiques, ja premiades, que tant de bo es prolonguin en aquesta ègida blaugrana. A aquests mereixements hi va afegir el nou jugador blaugrana una sensatesa que tant de bo contagiï als qui manen sobre la seva trajectòria, entre ells l’entusiasta president. Laporta estava, ell mateix ho va dir, naturalment feliç, i fins i tot exultant, i també alleujat, ja que la seva trajectòria com a repetit president del club té acumulats molts patiments des que va tornar a agafar amb les mans una torxa bastant freda. Aquesta eufòria, que va fer molt bé a temperar amb el seu llenguatge assenyat el futbolista que tenia al costat, no pot tapar l’enorme tristesa que arrossega el club, l’absència de Lionel Messi. Després de 20 anys de pertinença blaugrana, aquell nen de Rosario se’n va anar plorant del Camp Nou, i no per bones raons. La seva emoció era tan ambivalent que va canviar de plorar a riure parlant del seu futur, com si darrere no tot haguessin sigut guanys o alegries, fins i tot en el passat recent, ja que sembla que Laporta no havia atès les possibilitats que tenia davant perquè l’astre s’hi quedés, així que aquella relació es va anar diluint en un pou de llàgrimes. Aquell va ser un moment molt greu de la dramatúrgia barcelonista, que havia tingut el punt culminant en les lamentades distraccions del president Bartomeu, que no se sabia ni el nom de l’advocat de Messi quan el jugador es trobava en el seu pitjor moment de les relacions tan tenses que va mantenir amb l’administració de justícia. L’arribada de Lewan pot tapar per una estona, per aquesta estona, l’absència de Messi, i pot ser que al llarg de LaLiga (de la qual tant va dir que esperava el jugador polonès) aquesta adquisició tan joiosa ens ompli d’orgull i satisfacció. Diguem que el nou (si és que així podem anomenar qui complirà tants anys com el seu antecessor) pot igualar el vell (que tampoc ho és tant), però aquesta temptació infantil de Laporta de tapar amb el dit la lluna, perquè sembli que l’únic que brilla és el sol naixent, és pròpia d’aficionats com qualsevol de nosaltres, que ens conformem amb un enlluernament amb tal que aquesta llum que ens assisteix ens faci guanyar els partits. El Barça ha de mirar tota la lluna, ha d’aspirar a un sol sencer; tant de bo Lewandowski sigui aquest sol que es va apagar dramàticament quan fins i tot la lluna se’n va anar amb Messi.

El més llegit