Una presentació de llibres, per Josep Maria Fonalleras

El primer que cal dir és que presentar un llibre no és obligatori. Tampoc no ho és, per descomptat, escriure un llibre. No hi ha cap legislació que t’hi obligui, i bé et pots passar tota la vida sense haver perpetrat una novel·la històrica, una ‘true fiction’ o una autoficció sobre la teva infantesa torturada. Ara, resulta que hi ha gent que escriu llibres (cada dia més gent i cada dia més llibres) i que, un cop escrits, tenen l’aspiració de pensar (de fet, n’estan convençuts) que seran d’interès per al públic en general, amb la qual cosa es veu empesa, aquesta gent, a presentar el llibre, és a dir, a fer conèixer al món que aquest esforç descomunal i solitari s’ha concretat en un excepcional volum enquadernat i relligat. Per a un escriptor, doncs, presentar el llibre és com anar al temple perquè els savis certifiquin la bondat del comportament recte del neòfit. El que passa és que no sempre són savis, no sempre hi ha temple i no sempre l’escriptor està disposat a rebre comentaris o suggeriments, segur d’haver escrit l’obra mestra que canviarà l’evolució del món de les lletres i de la literatura universal. La presentació és una cerimònia, un ritu, i ha d’obeir a aquesta idea quasi religiosa, pautada, d’alta correcció política. El presentador exerceix de sacerdot, però qui es casa seriosament és l’autor (o l’autora, és clar) amb la seva capacitat poètica: junts han engendrat un text que els espectadors (la majoria, amics i coneguts) saludaran amb entusiasme indissimulat. A l’estiu, però, tot canvia. No es fan les presentacions habituals en els espais tancats i no cal un comportament tan estricte i sever. Tot plegat es veu d’una altra manera. L’escriptor en qüestió (o l’escriptora) és molt probable que es presenti a l’acte en calça curta amb un vestit vaporós de tirants, amb xancletes fins i tot, o, com a molt, amb espardenyes d’espart. Aquella tensió del bateig tardoral es torna relaxació, en una terrassa amb vistes o en un entorn arbori i pirinenc. No és el mateix assistir a la lectura de l’‘Ulisses’ de Joyce a la Llibreria Calders que llegir versos en una barca que fa cabotatge per la Costa Brava, com anuncia la Llibreria Vitel·la de l’Escala. Per això, l’assistent a un acte literari estiuenc ha d’entendre que una trobada sobre crims reals, històries de monarques medievals o efusions íntimes de l’artista, no respon als mateixos esquemes que un esdeveniment cultural fred i convencional. S’ha d’adequar a l’entorn. Jo he sentit parlar de Ferrater al costat d’una piscina amb nens xipollejant i he vist com després de les explicacions del novel·lista una parella es capbussava a les aigües de color turquesa de Tamariu, no sé si empesos per la bufada poètica o disposats a oblidar el que havien escoltat. No es tracta només d’assistir a la presentació en calça curta, vestit de tirants, sandàlies o xancletes, sinó de pensar que l'abillament és simbologia i transcripció de l’estat d’ànim. «No hi ha lleure infinit sinó a la platja», deia Carner. Les mateixes paraules, dites en un to de severitat i elevació, sonen arran de les onades, mentre ens ventem amb el pai-pai de propaganda d’un bar musical, amb un aire d’abúlica, impertorbable, serena cadència. La simfonia s’ha tornat batatel·la. I és així com és necessari usar les presentacions de llibres a l’estiu.

Una presentació de llibres

De com canvien les coses quan ens deixem portar per la música estiuenca d’una fotesa o quan, severs i elevats, assistim a una simfonia hivernal

El més llegit