És evident que fa un temps que ens relacionem amb l’audiovisual d’una forma ansiosa i estressant. Segur que hi ha qui pot contra això, qui continua veient pel·lícules i sèries al seu ritme, sense presses, sense obsessionar-se amb les novetats. Però dubto que, en el dia d’avui, aquestes persones amb sort siguin majoria. La por de deixar passar, de perdre’s alguna cosa, síndrome que va ser batejada com a FOMO (‘fear of missing out’, un terme que fa mandra utilitzar però no pot ser més encertat), també és extensible al consum de pel·lícules i sèries. Per contra, no sé si vam veure venir que aquest estrès i aquesta por no s’acabarien en la impossibilitat de fer front a una quantitat de pel·lícules, sèries i altres continguts desorbitada i impossible d’assumir.