Isabel Díaz Ayuso no s’apaga

No sé si Madrid s’apagarà o no, però el que sembla evident és que Isabel Díaz Ayuso i els seus guionistes no abaixen la persiana per vacances. «Madrid no s’apaga», va tuitejar la presidenta de la Comunitat de Madrid quan el president del Govern, Pedro Sánchez, va anunciar les mesures d’estalvi energètic. Així, amb aquesta envejable economia del llenguatge, amb un sol tuit, Ayuso ens va recordar que està aquí i que l’arc narratiu d’aquesta temporada en la sèrie televisiva que és la seva carrera política té un evident antagonista: Alberto Núñez Feijóo. Un dels grans encerts d’Ayuso i el seu equip de guionistes ha sigut narrar la seva carrera a l’estil de les sèries, amb arcs narratius ben definits i un elenc reconeixible de personatges antagonistes i secundaris. La primera temporada va narrar la irrupció i el ‘cliffhanger’ de les eleccions autonòmiques que la van portar a la presidència amb el suport de Ciutadans. La segona temporada es va centrar en la pugna amb Pedro Sánchez a compte de la gestió de la pandèmia (aquella cimera de les banderes), l’inici de les mirades de reüll amb Pablo Casado i el gran final de les eleccions anticipades i l’aclaparadora victòria posterior. La tercera temporada va ser un prodigi de guió: a poc a poc, a l’estil de ‘Better call Saul’, l’arc narratiu ens va portar a la pugna amb Casado i al fenomenal ‘cliffhanger’ final, amb el descarnat cara a cara en què Ayuso va decapitar el seu cap. El final d’aquesta tercera temporada ja apuntava l’arc narratiu de la quarta: la cohabitació entre la protagonista i Feijóo. I en una Ayuso ‘vintage’, en un sol tuit, la president de la Comunitat de Madrid sembla que ataca Sánchez però en realitat avança diverses pantalles la seva història amb Feijóo. ‘Borgen’ de realisme brut, un iman irresistible per a l’audiència. Menysprear Ayuso El principal problema de l’esquerra amb Ayuso és que tendeix a menysprear-la, fins i tot quan l’arrasa del mapa polític madrileny amb una majoria absoluta incontestable. Ayuso ha perfeccionat el model polític del PP a Madrid com un gran districte federal que absorbeix energies i recursos i que fa de la seva capa un vestit, Madrid és Espanya, Espanya és Madrid. S’ha parlat molt de les referències d’Ayuso (Esperanza Aguirre) i de les seves inspiracions (el trumpisme, el procés), però tant ella com els seus guionistes han sigut capaços de crear un personatge original, genuí, amb veu pròpia. Que no agradi, que grinyoli, que ofengui o provoqui vergonya aliena és el que és menys important: el plaer culpable (‘Gossip girl’, ‘Outlander’) fa temps que se sap que és un motor d’èxit, en la ficció i a les urnes. La genialitat del tuit de l’apagada és que a través d’un cop a la Moncloa enfoca l’arc narratiu d’aquesta temporada cap a Génova. D’aquesta temporada s’esperen grans moments: va arrencar amb el congrés del PP de Madrid, que va situar els principals personatges després del ‘cliffhanger’ casadista que va tancar la temporada anterior i, excepte que els guionistes ens portin per camins misteriosos, ha d’acabar amb les eleccions municipals i autonòmiques, avantsala d’una cinquena temporada en què la Moncloa, ai, la Moncloa, es perfilarà en l’horitzó. Però la gran tensió narrativa és saber com la història d’Ayuso encaixa amb la de Feijóo. La sinopsi diu que el discurs del moderat senyor gallec encaixa poc i malament amb el remolí isabelià, però no hem de deixar-nos guiar per les aparences i molt menys per les trampes dels guionistes: això no és un ‘best-seller’ d’un sol ús; això és creativitat política de primer ordre. L’antagonisme Ayuso-Feijóo igual no és tal, o igual ho és tot, qui ho sap. En qualsevol cas, permet al PP de Feijóo cobrir el bast i vast espai que va de Vox al centre, d’Abascal a Rajoy, d’Ayuso a Moreno Bonilla. A qualsevol partit d’Estat, com els agrada dir-se i ser anomenats PSOE i PP, l’hauria d’incomodar que una presidenta autonòmica insti a incomplir la llei. Un partit, com el PP, que presumeix d’una idea clara d’Espanya, l’hauria d’intranquil·litzar que una comunitat autònoma vagi per lliure, a la catalana o a la basca. A un partit, com el PP, que aspira a formar part de la majoria conservadora europea, l’hauria de preocupar que una dirigent posi en dubte les instruccions de la Comissió Europea en plena confrontació amb Rússia. Però a un candidat del PP que aspira a arribar a la Moncloa i sap que no pot aspirar més que a pactar amb la dreta l’ha de reconfortar que les seves pròpies sigles cobreixin gairebé tot l’espectre ideològic de la dreta. Compte, que el ‘cliffhanger’ d’aquesta temporada no acabi sent la revelació que els antagonistes són en realitat un matrimoni de conveniència molt ben avingut.

Isabel Díaz Ayuso no s’apaga

A Feijóo no li va malament que sota les seves sigles pugui cobrir tot l’espai que va de Vox al centrisme moderat

El més llegit