El futur incert de Ciutadans

El moment polític pel que passa Ciutadans està en dubte. Els seus 16 anys d’història no han tingut cap instant de tranquil·litat. Tot ha sigut convuls. Agitació contínua, una evolució ideològica sense rumb i decisions sense sentit. «Cambia lo superficial/ cambia también lo profundo/ cambia el modo de pensar/ cambia todo en este mundo», cantava Mercedes Sosa amb una lletra de Julio Numhauser, que era integrant de Quilapayún. Canviar forma part de la normalitat de la vida i també de la política. Però hi ha canvis lògics i altres que despisten. Aquest és un dels errors més grans del Ciutadans dels últims anys. El que va començar com a «socialisme democràtic i liberalisme progressista», al primer eslògan ideològic que va néixer del Congrés constituent del 2006, va passar a convertir-se en només liberalisme progressista, per acabar caient el terme progressista al cartell de les seves rodes de premsa. «Cambia el rumbo el caminante/ aunque esto le cause daño/ y así como todo cambia/ que yo cambie no extraño». El rumb polític no és el mateix que el rumb que marca un lloc. És clar que canviar no és estrany i més si ho diu la gran Mercedes Sosa. Però no enfocar el destí polític dels seus interessos com a partit és un altre tema. Tot està en procés de transformació en la formació d’Inés Arrimadas. El que ha arribat als mitjans és la part superficial. En aquests moments, està en dubte fins i tot el color ataronjat, les sigles i, per descomptat, la líder mateixa. Però els maquillatges infantils ja han demostrat que tenen poc sentit. Tot i que en aquest cas no sigui una qüestió de corrupció. Els canvis en altres partits que sí que han sigut posats en dubte per aquestes raons, l’exemple de CiU, han demostrat que els canvis de lletres no tenen importància. El PSOE i el PP han passat per polèmiques més profundes i continuen amb els seus noms. Una altra qüestió és la ideològica. Ciutadans mai ho va mostrar fàcil. Va ser un partit format a Catalunya per gent d’esquerres, tot i que una part de la societat sempre el va considerar de dretes. No va ajudar el seu decidit sentit sobre l’estructura d’Espanya, un aspecte considerat a Catalunya com una evidència de dretanització. «Cambia el clima con los años/ cambia el pastor su rebaño/ y así como todo cambia/ que yo cambie no es extraño». L’electorat de Cs també ha canviat. No és que sigui un ramat, però sí un col·lectiu que no pensa igual ara que el 2006, ni per descomptat com pensava el 2014, any en què la llavors formació d’Albert Rivera va arribar amb força a l’opinió pública de tot Espanya. I aquesta és la tasca més delicada que tenen per davant els seus dirigents. El 2017, Rivera va assegurar després d’aquell congrés tan canviant que «cal dir-los als espanyols que nosaltres no volem apujar els impostos, que volem abaixar-los; que nosaltres volem una Espanya autonòmica, no una Espanya trencada i trossejada; que volem ser europeistes i lluitar contra el proteccionisme i el populisme». ¿Aquest missatge serveix en l’actualitat? Almenys els va servir el 2019, al convertir-se en tercera força al Congrés amb els 57 diputats obtinguts i vorejant poder entrar al Govern. En l’actualitat, els seus xecs polítics són poc fiables. I així és difícil impulsar qualsevol tipus de canvi. «Pero no cambia mi amor», conclou la cançó de Mercedes Sosa. ¿I on és l’amor en política? Com a resolució del poema, funciona. La vida real és una altra cosa. I més quan parlem d’ideologia i d’utilitat. Aquells vots del 2019 haurien servit per a alguna cosa. I això és la bona política.

El més llegit