La maledicció de l’escriptor de terror

A Stephen Graham Jones li agrada passejar-se amb una destral per casa. Jones és el més famós dels escriptors de terror membre d’una tribu índia. La tribu en qüestió és la tribu Blackfeet, de la Reserva de Montana. Sovint Jones escriu sobre això, tot i que va créixer a Texas i viu a Colorado. Encara no ha complert els 50, però ja ha publicat 28 llibres. I les prestatgeries d’aquesta casa per la qual li agrada passejar-se amb una destral són plenes d’estatuetes perquè ha guanyat una infinitat de premis. El Bram Stoker, el Shirley Jackson, el Mark Twain American Voice in Literature. La llista continua. L’autor d’‘El único indio bueno’ (Carfax) somriu sovint i no sembla que es prengui massa seriosament. Diu que la raó per la qual li agrada passejar amb una destral per casa és perquè li agrada sentir-se alerta. És curiós. Per molt que el terror parli de l’humà amb una intensitat sovint insuportable, per molt que, en el moment d’enfrontar-se al monstre –la por–, alliberi la classe d’éssers que som de tota mena de context social i polític, del temps i l’espai que ens separa, no sol passar que un escriptor de terror interessi als mitjans com ho fan la resta. Malgrat que la resta s’ocupen tan sols d’una petita part de qualsevol tipus d’abisme. El món en què vivim té una infinitat de reflexos –tota ficció és un reflex–, però sembla que només un tipus d’escriptor –el que ha triat una altra convenció, la del realisme– pot articular un discurs al respecte, malgrat viure controlats per allò amb què treballa el terror: la por. El terror de les nostres vides Grady Hendrix deia la setmana passada a Avilès, on va tenir lloc una improvisada cimera del terror altament estimulant en el marc del Festival Celsius, que les nostres vides són petits espectacles de terror. Hendrix, que no fa res més quan escriu que tornar al barri en el qual va créixer, una espècie de Wisteria Lane ple, en les seves històries, de dones desesperades i adolescents posseïdes –és l’autor d’‘El exorcismo de mi mejor amiga’ i de ‘Guía del club de lectura para matar vampiros’, pura i divertidíssima ‘pulp fiction’–, li té por a tot. Fins i tot als trossos de pell dels altres que hi ha en l’aire. Tot i que admet que tot va començar amb ‘El resplandor’. El va veure a trossos quan no havia de fer-ho, quan era petit, i va començar a tenir por de tot. Perquè potser no es tria convertir-se en escriptor de terror. Simplement passa alguna cosa en algun moment. El món esdevé, de sobte, un lloc fosc i terrible on qualsevol cosa (horrible) és possible i s’escriu per conjurar el que no hauria de passar. O per trobar-li un sentit en el cas que passés. A Stephen King se li va ocórrer ‘It’ una nit camí del mecànic. Havia de recollir el cotxe familiar. Va passar per un pont i va pensar que hi havia algú a sota, que l’agafaria pel peu i que mai arribaria a recollir el cotxe. En aquell moment ja era Stephen King, per descomptat. I estava acostumat a la seva manera de descodificar el món. Per Stephen Graham Jones tot té a veure amb alguna cosa que va sentir quan era petit. Una cosa que invoca cada vegada que escriu. Ho va explicar ell mateix davant Hendrix i Paul Tremblay a l’escenari de cortinatge vermell en el qual tots van confessar, la passada setmana en l’esmentada cimera del terror –Mariana Enríquez i Lauren Beukes eren entre el públic, però també haurien d’haver sigut allà a dalt–, com va començar tot. «Quan tenia 3 o 4 anys, tenia un padrastre gens recomanable que conduïa a tota velocitat mentre jo seia al copilot i li aguantava les llaunes de cervesa. Un dia va parar el cotxe al costat d’unes mines de calç i va voler ensenyar-me-les. Eren forats enormes sense fons fets a terra. Terrorífics. En un moment donat, quan érem davant d’un forat, va fer un pas enrere i va caure. Va desaparèixer. De sobte vaig sentir una por atroç. Estava sol enmig del no-res», va explicar. No recorda quant temps va passar preguntant-se de quina manera moriria allà, només recorda la por. I després recorda que algú el va tocar per darrere. Era el seu padrastre. No, no estava mort. Era viu. Li havia fet una broma. Hi havia un sortint en aquella mina. «Vaig sentir moltíssim alleujament», va dir. També va dir que creu que allò el va convertir en la classe d’escriptor que és. En realitat, va dir, no fa res més que intentar tornar a sentir allò que va sentir. Per això es va aficionar al cine i a la literatura de terror primer –un dels seus primers impactes va ser ‘La matanza de Texas’, per culpa d’una mainadera descurada: Jones només tenia cinc anys– i després es va posar a escriure. ‘Slasher’, sobretot, perquè la seva forma és la d’una broma macabra. Com la d’aquell dia a les mines de calç.

La maledicció de l’escriptor de terror

L’escriptor de terror no tria ser-ho. Li pot passar, com a Stephen Graham Jones, l’escriptor de terror més famós membre d’una tribu índia, que senti alguna cosa de petit que vulgui invocar sense parar i per a això inventi malsons.

El més llegit