Baixes al supermercat a buscar sabó per a la rentadora, un tros de formatge i quatre ximpleries més i, pum, una cotnada de 30 euros al moneder. La inflació pica més que un xili de Jalapa. Ja s’ha consagrat fins al 10,8%, el nivell més alt des de 1984, quan el país es trobava immers en plena reconversió industrial d’alts forns i drassanes. El 1984, per cert, també va morir Richard Burton i es va descobrir l’immens forat de Banca Catalana (alguns anys no valen un rave, com els melons). Sembla que la fi del món espera el setembre, a la cantonada, però carreteres, terrasses i hotels han penjat el cartell de complet, com si no hi hagués un demà. Potser per això. El desig fervent de vacances sense mascaretes ni restriccions ha ajuntat tres estius en un, amb un malbaratament d’energia cec, febril, gairebé adolescent. Ara o mai. Un ‘carpe diem’ col·lectiu, i a la tardor ‘on verra’. Pinta el panorama econòmic tan lleig que ja han batejat el que ens ocupa com «l’últim estiu».