«És la incertesa, tonto»

«És l’economia, tonto» va ser el teló de fons amb què Bill Clinton va guanyar-li al president Bush pare (el bo) les eleccions de 1992. Avui, a tot Occident el que domina és una gran incertesa. Cap Govern sap què passarà els pròxims mesos. La inflació s’ha colat com un visitant inesperat i no volgut i ha forçat els bancs centrals a liquidar l’època del diner barat. I la guerra d’Ucraïna ha trastocat totes les expectatives. ¿Què passarà si Putin tanca l’aixeta del gas? Aquest és el fantasma que avui recorre Europa. Però, mentrestant, tots els governs contemporitzen i posen bona cara. A Amèrica el PIB ha caigut una mica en els dos primers trimestres, però ningú (ni Biden ni Yellen ni la Reserva Federal) creu que hi hagi recessió. Impossible, amb una taxa d’atur del 3,5%, una de les més baixes de la història. I ni la Reserva Federal ni el BCE diuen què faran al setembre. Apujaran els tipus, sí, però no saben quant. Tot dependrà dels IPC. A Espanya les coses no són gaire diferents, tot i que el país sí que ho és. La taxa d’atur (baixant) està en el 12,5%, no en el 3,5% americà. I la inflació, 10,8%, és superior en gairebé dos punts a la mitjana europea. També el deute públic és més gran. El terra és més relliscós. Però la realitat és que avui hi ha 20,4 milions de llocs de treball, bastant per sobre que abans de la pandèmia, i que el nombre d’aturats ha baixat dels 3 milions, per primera vegada en 14 anys. I augmenten les feines fixes, no les temporals. El PIB va créixer un 1,1% en el segon trimestre, un 6,6% a ritme anual, mentre que la mitjana europea està en el 0,7% i el 4%. Són les xifres amb què es va parapetar Sánchez en la seva compareixença de final de curs de divendres. I les previsions oficials de creixement del PIB (4,3% aquest any i 2,7% el 2023) són molt similars a les de la Cambra de Barcelona (4% i 2,6%) i no són lluny de les de l’FMI (4% i 2%). ¿Quina és, doncs, la causa per la qual el missatge de Sánchez (hi ha problemes, però anem bé) hagi perdut credibilitat? Primer, que una inflació del 10,8% afecta molt les economies familiars. Segon, que el Govern progressista i la coalició de la investidura transmeten més inestabilitat que seguretat. I tercer, que la guerra d’Ucraïna ho ha alterat tot i ha creat una gran incertesa. Fins i tot l’FMI admet que totes les seves previsions poden saltar pels aires si Putin talla el subministrament de gas i provoca –com arma de guerra– una recessió a Europa. I els espanyols saben que no som el país més resilient. La veritat és que, per diversos motius i el desgast del poder, el PP de Feijóo i Moreno Bonilla ha tingut una gran victòria a Andalusia a l’aconseguir la majoria absoluta i no dependre de Vox. Ara el PP supera el PSOE a totes les enquestes i esquerda l’electorat de Vox, que tindria uns resultats inferiors als del 2019. I Feijóo repeteix que Sánchez és el passat i que ell guanyarà les eleccions. Pot ser, però la història no està escrita i mentre Feijóo és un polític calculador, Sánchez és un llançat que creu fermament en ell. En el seu missatge de final de curs va reblar que protegiria la classe mitjana treballadora, que creia en la «pàtria europea», amb Espanya com a soci de primera (per tenir el 30% de les plantes de regasificació), i en l’aposta per la transició ecològica i l’energia verda. Tot a l’esquerra, amb compte (socialdemocràcia), però recorrent a certa demagògia: «Si tenim Botín i Sánchez Galán (president d’Iberdrola) en contra, és que anem bé». Ja som en una llarga recta electoral que s’acabarà el desembre del 2023. Tots dos líders es desqualificaran l’un a l’altre. I sigui quin sigui el resultat electoral (i tot i que després hi hagi algun tipus de pacte entre els dos grans partits) un dels dos líders hauria de morir. Feijóo pensa que Sánchez està en un final de cicle i Sánchez es regira, s’inventa un politburó i creu no que pot, sinó que remuntarà. Confia en la seva acreditada resiliència, però en les famoses primàries socialistes encara no tenia el desgast d’haver governat. Ara ha patit, com ell mateix diu, «la pandèmia, un volcà i la guerra d’Ucraïna». I Núñez Feijóo és un professional més fred i menys prepotent que Susana Díaz.

«És la incertesa, tonto»

Ha començat una llarga recta electoral i l’economia serà el terreny en què Sánchez i Feijóo es desqualificaran l’un a l’altre

El més llegit