Barri Sèsam per a contenidors, per Juan Soto Ivars

Hi ha una cosa que no entenc. No l’entenc per més voltes que hi faig. No l’entenc i m’emprenya. És una cosa referida als contenidors de reciclatge. A veure, a Barcelona, n’hi ha un de groc per a envasos i llaunes. N’hi ha un de verd per a ampolles i pots de vidre. N’hi ha un de blau per a paper i cartró. N’hi ha un de marró per al residu orgànic, i un de gris per a escombraries en general. Sembla molt senzill utilitzar-los. Si un, per algun motiu, per exemple per patir una collonada supina, amb pics d’idiòcia i psicopatia, es nega a separar les escombraries, té els grisos. Vivim en una societat així d’inclusiva per als beneits no diagnosticats i els salvatges. Per si no fos prou, l’ús específic de cada contenidor ve indicat amb paraules i dibuixos. Els dibuixos no tenen cap misteri: són diagrames tan simples com els senyals de circulació, interpretables fins i tot per a un simi, per a un parameci, per a un infusori. Bé: amb aquesta premissa, ¿per què diantres el cent per cent de les vegades que llenço les escombraries em trobo, a l’interior de cada contenidor, i en especial dels grocs i els blaus, un maremàgnum de residus incongruents? ¿Per què, a vint metres escassos del contenidor blau que hi ha a prop de casa meva, em trobo, però enganxats al contenidor gris, és a dir, a dos cotxes aparcats de distància, un munt de cartrons tirats per terra? ¿Per què, des que van canviar els contenidors verds i van fer més ample el forat, noto que les ampolles no sempre es trenquen, sinó que xoquen amb bosses toves, presumiblement plenes de plàstics? ¿Potser tenim una terrorífica epidèmia de daltonisme, com si visquéssim en una versió de baix cost de la novel·la de José Saramago? Ho dic seriosament. Llençar les escombraries em treu la poca esperança que tinc que la humanitat aconsegueixi fer alguna cosa per frenar la destrucció del planeta. Equiparo l’exercici de llençar les escombraries amb el d’anar nedant i ensopegar amb plàstics. Un es pregunta per la història d’aquesta porqueria extraviada: qui va obrir l’embolcall, qui va deglutir el contingut, qui –amb el màxim desinterès, sense donar-hi importància– va deixar anar el residu amb la placidesa de la serp que deixa anar la pell morta. «¿Qui ha fet això?», vaja, es pregunta un, com el talp del conte, aquell que es va llevar amb un cagarro al cap. Així que un llença les escombraries, sí, però torna a casa amb una altra de pitjor penjant del braç.

El més llegit