L’augment de la submissió química els últims anys no és casual. En aquesta etapa, el feminisme ha posat sobre la taula la denúncia sobre la violència i la llibertat sexual de les dones. La necessitat d’adaptar el nostre ordenament jurídic al Conveni d’Istanbul va obrir la caixa dels trons en els sectors més negacionistes de la violència masclista. Aquest conveni, adoptat per altres països del nostre entorn, posa en el centre el consentiment de les dones. I aquest canvi de norma, als que se sentien amb tot el poder d’agredir, els fa reaccionar. Les dones hem crescut tota la vida amb el missatge d’anar amb compte quan anem soles pel carrer, a les fires i les festes. Els casos de les joves d’Alcàsser, Rocío Wanninkhof, Sonia Carabantes i Diana Quer, entre d’altres, van ser una advertència per a totes. I si sobrevivies, com la víctima de ‘La manada’, vam aprendre que no ho tindríem fàcil davant una justícia que es va prendre, al principi, una violació per una ‘festa’. Quan hem pres consciència de la violència sexual, els agressors no s’han mostrat disposats a frenar el seu abús de poder. Al revés, han pensat en alternatives.