Per un canvi de paradigma en la nova planificació metropolitana

L’amic i referent Joan Tardà parlava fa una setmana en aquest diari, referint-se al Baix Llobregat, del perjudici que el ‘desenvolupisme’ franquista va causar al territori, continuat amb el PGM de 1976 i el planejament posterior. L’ocupació del territori per les urbanitzacions disperses, sovint sense planificació, és un exemple més d’aquest enrenou, evident aquests dies amb l’afectació dels incendis forestals, i que també trobem a les muntanyes del Baix i a gran part del país. Discrepo, en canvi, sobre no distingir el creixement ultraliberal i corrupte promogut per la dictadura franquista de la regulació i ordenació que va suposar el planejament del PGM del 76. Les víctimes de les riuades de 1962 ens exemplifiquen els riscos del creixement sense planificació, veritable causa de les morts, més enllà del detonant meteorològic. Certament, el PGM del 76 ha quedat obsolet. Un PGM elaborat en context de creixement, que ha hipotecat l’espai públic per a l’ús del cotxe com a mitjà de transport massiu, depredador de territori, amb una centralitat de serveis que deixa unes perifèries trinxades per infraestructures, segregades per nivells de rendes o amb les càrregues econòmiques de les zones verdes. Afectant 27 dels 36 municipis metropolitans, amb més de 1.200 modificacions, el PGM del 76 requereix un relleu adaptat als greus i urgents reptes actuals, començant per l’emergència climàtica però que afronti també la necessitat de sostenibilitat energètica i alimentària, nova mobilitat, accés a la vivenda, equilibri territorial, combat de la segregació social per rendes... El nou planejament, que s’ha de fer norma amb el Pla Director Urbanístic Metropolità i el seu desplegament, ha de donar resposta a la previsió d’increment demogràfic en aquest nou paradigma. El Centre d’Estudis Demogràfics fa unes previsions de creixement de població a la regió metropolitana (l’àrea Metropolitana de Barcelona més el Garraf, l’Alt Penedès, els dos Vallès i el Maresme) pròxims als 700.000 nous habitants per al 2050, amb una necessitat de 400.000 noves llars i una tendència a disminuir el nombre de persones per llar. La planificació del territori ha de donar resposta a aquestes necessitats i permetre viure-hi i treballar amb qualitat. Sense depredar espais naturals i agrícoles. Primer, considerant infraestructura verda i blava els espais lliures i no com a romanent de solars on créixer. Preservant com a valor espais lliures i només agrícoles. Tampoc podem sacrificar sòl industrial per convertir-lo en residencial: viure i treballar amb qualitat. ¿Com es pot adequar aquest increment poblacional, llavors? S’ha de planificar sobre una realitat construïda, amb coneixement del territori: reciclatge de la ciutat construïda, dinamitzar els barris degradats, definició de noves centralitats vinculades al transport públic, avingudes metropolitanes que siguin espais d’urbanitat i eixos verds amb transport públic. Xarxa de ciutats: no un centre que fagociti recursos, serveis, innovació i desertitzi el territori, sinó estructura policèntrica, nodal, connectada, un equilibri territorial dins de l’àrea metropolitana i més enllà. Una xarxa policèntrica que ha de donar oportunitats de desenvolupament, de regeneració, de millora a municipis castigats històricament, com Sant Adrià, amb l’impuls de les Tres Xemeneies. S’ha de revisar i desprogramar creixements on no toca. Però sabent que no és el mateix desclassificar a la Costa Brava o a l’Alt Pirineu segones residències en terrenys d’orografia impossible amb un poblament dispers, econòmicament i ecològicament insostenible, que a l’àrea metropolitana. Els treballs del PDU Metropolità preveuen un increment dels espais lliures a protegir, per tant del sòl no urbanitzable, del 48% al 52% del terreny metropolità. També preveu àmbits a desprogramar. I ficar les necessitats d’increment de població en noves centralitats d’interès metropolità, que articulin avingudes metropolitanes cíviques i cohesionadores. Hem de debatre sobre governança metropolitana, fiscalitat i finançament, competències i arquitectura institucional, però no podem ajornar unes decisions que hem de prendre, amb consens i fruit d’un gran pacte basat en la participació, el coneixement i la responsabilitat, per canviar de paradigma en l’urbanisme vigent.

Per un canvi de paradigma en la nova planificació metropolitana

El PGM de 1976 ha quedat obsolet i requereix un relleu adaptat als greus i urgents reptes actuals, començant per l’emergència climàtica

El més llegit