Sense voluntat de repartir carnets d’exclusivitat, és evident que el feminisme més actiu es mou per l’esquerra. No va ser fins al 2018 que el PP i Ciutadans van començar a reivindicar el seu tros de pastís violeta. Sí, és majoritàriament d’esquerres. I així ens va. És difícil saber què ha sigut primer. Si la pulsió autodestructiva de l’esquerra s’ha colat en el feminisme o si la polarització pel tema trans en el feminisme ha afegit toxines a l’esquerra. Sigui l’una o l’altra la palanca, el resultat salta a la vista. Les cuites es multipliquen. El govern progressista es debilita.