Sardines, cava i retrobaments

Feia molt que no ens vèiem, des de gener del 2020: ha passat una pandèmia. Ha passat la vida. A poc a poc hem anat retrobant els amics, la família amb qui no convivim. Amb aquest grup, el temps compartit és a l’aire lliure. Per ser més precisos: el menjar és a l’aire lliure. Perquè no només es tracta de veure’ns, sinó de cuinar amb foc viu, la flama alegre i desinhibida; de menjar, de beure. I el riure. El riure que neix de la complicitat i el coneixement. Certes bromes només es toleren des de la confiança. El juny i el juliol estan sent mesos d’intensitat social, i totes les cites entorn de la taula: hem estat tan a gust amb gent que veiem poc, i que estimem, que les repeticions de cap de setmana s’han succeït. Ja no és el frenesí de la vintena, sinó la parsimònia irònica de la cinquantena i escaig. És estiu i la mobilitat afectiva té a veure amb l’estiu i la màniga i els pantalons curts, amb l’absència de protocol. L’hivern desenvolupa la closca. L’estiu, les ganes de treure-se-la. És aquest cicle. La taula és una aportació social a què no prestem atenció per la seva insistent quotidianitat. Entre altres funcions, a més de l’òbvia, la simbòlica: ens eleva, ens col·loca per sobre del terra. La cadira s’adequa a la nostra necessitat anatòmica, però és un instrument individual en el qual exercim la nostra resistència i caprici; la taula, col·lectiva i, per tant, amb regles i límits per facilitar la convivència. Un dels primers usos de la taula va ser el religiós: servia per dipositar ofrenes per als déus. Les ofrenes continuen. Ara els déus som nosaltres. Petits deus en xancletes. Els amfitrions van proposar menjar sardines i no hi va haver oposició. En temporada, calçotades; en el passat, paelles elementals de carn i verdures; algunes vegades, costelles de be i botifarres. La sardina és aquest peix modest que tensa el nas dels perepunyetes: «¡Fa mala olor!». Fa olor de mar, atzembles. A casa i al forn, la molèstia de les escames, per més que les netegis, un puzle d’infinites peces que desencaixem amb els dits. Una peça, o algunes, obstinades, s’enganxen als dits com pues de guitarrista gnom. A la brasa és una altra cosa: la cuirassa mòbil serveix perquè no s’enganxin a la graella. És ara quan la sardina està grassa, embotida de plàncton, contenidors de greixos saludables. La sardina assenyala el camí de l’estació. En aquesta gresca no vaig cuinar, però sí que vaig avituallar: cava rosat en porró. No és la forma més convenient per a la bombolla, però sí la més festiva. Permet compartir garantint la higiene. Al porró se li nega el reconeixement perquè no se’l pot atribuir a cap dissenyador cèlebre. És barat, ens lliga a un passat rural que hem oblidat, a una caricatura de la pagesia. No triomfarà fins que un tio com Ibai Llanos surti utilitzant-lo en una de les transmissions: el repte de no tacar-se i aguantar el serpentí es pot tornar viral. Veig allà un concurs amb futur i conya. El porró, el càntir i la taula són una manera pràctica i exitosa de la intel·ligència humana. Propietat de tots, propietat de ningú, sense patents. Les sardines acabades anaven sent emmagatzemades en una cassola amb tapa per conservar-les calentes i ruixades amb una barreja d’oli, all i julivert. Després, al voltant de la taula, les ofrenes als déus: pa torrat amb les últimes brases, el tomàquet refregat per transmetre la substància, els filets de sardina separats de l’espina i l’oli clapat de verd i els sucs del repòs. El pa untat i gotejant. I Bacus, brunzint amb el porró. És una cuina que taca els dits, que embruta, que fa olor, que deixa rastre. Socialment, menjar amb les mans és un retard, la barbàrie, l’indecorós i, tanmateix, amb el ganivet i la forquilla ens separem del menjar. Portàvem dos anys i escaig sense asseure’ns amb ells i aquesta franja es va esborrar als dos segons. Les amistats de llarga durada tenen energia. Abans d’anar a la piscina sota els pins, per dissoldre la confusió ‘emporronada’, els pastissos casolans, un, que recordava el Bony, va obrir un debat generacional. ¿Tu eres més de Bony, Tigretón, Bucanero o Pantera Rosa? Jo era de Pantera Rosa. Jo soc del temps de la sardina i el porró.

Sardines, cava i retrobaments

El porró no triomfarà fins que un tio com Ibai Llanos surti utilitzant-lo en una de les transmissions: el repte de no tacar-se i aguantar el serpentí es pot tornar viral

El més llegit