Catalunya, Espanya i el món són plens de Dalmases, poderosos emprenyats amb l’entrevista de torn que decideixen prendre’s la justícia per la seva mà. La tensió entre el poder i el periodisme és tan antiga com el món: tots podríem explicar crisi i discussions pujades de to per un article, una tertúlia o un tuit, i per això és hipòcrita que alguns es facin de sobte els sorpresos. Que ara rivals polítics aprofitin l’incident per recalcar la maldat del polític assenyalat per aparèixer ells com a gent irreprotxable gairebé fa riure: que tiri la primera pedra el primer partit, club de futbol o institució que no tingui un Dalmases a les seves files que no hagi tancat un periodista en un camerino, real o imaginari, després d’una entrevista incòmoda. De passada, també els periodistes hauríem de ser més autocrítics i potser tenir la pell menys fina: si nosaltres tenim el dret a criticar tothom, hem d’acceptar també ser fiscalitzats en estricta bilateralitat. No justifico Dalmases: la seva actitud denota una prepotència alarmant, i que passats uns dies ell i el seu entorn pretenguin situar-se com a víctimes, en lloc de tapar-se humilment, confirma una escassa noció de la realitat.