Estimant tant Juan Marsé

He conegut almenys dos escriptors descalços, Gabriel García Márquez i Juan Marsé. És a dir, gent que es retratava, escrivint o a casa, sense sabates, sense sandàlies, sense res als peus i, a més, en els dos casos, en el de Gabo i també en el de Juan, amb les mans agafant-se el cap com si se’ls haguessin d’escapar els substantius. Tots dos, per cert, eren més de substantius, tot i que és veritat que el català era radical en aquesta disciplina, mentre que el colombià va omplir, per exemple, Cent anys de solitud de qualificatius que semblaven històries, per campar-se-la amb la sobrietat de l’idioma en un llibre igualment memorable: El coronel no té ningú que li escrigui. Els dos els vaig conèixer a Barcelona, amb alguns anys de distància. Però és curiós (per mi, només) que conegués Gabo a casa seva al carrer Caponata, on ell vivia el 1970, gairebé alhora que va arribar a les meves mans Últimas tardes con Teresa, que vaig llegir mentre m’enamorava d’una noia que em va declarar el seu desamor just quan anava per la meitat d’aquesta novel·la tan extraordinària. Ella em va dir que no em volia, érem en un descapotable (¡com el de la Teresa a la fotografia d’Oriol Maspons de la primera coberta de Seix Barral!) i, capturat per les voluntats de l’amor trencat, vaig llançar el llibre fins que va acabar en un bassal que el va convertir en un parrac. Aquella nit, a més, plovia a bots i barrals a La Laguna, Tenerife, on jo estudiava, així que vaig preservar les restes del naufragi del llibre de Marsé com si fos or i el vaig salvar. No vaig salvar aquella nit altra cosa que Últimas tardes con Teresa que, lesionat de mort, va sobreviure als restants naufragis de la meva vida i un dia va arribar en mans del mateix Marsé, que em va estampar una dedicatòria que no oblido en una de les pàgines que s’havia arrossegat pel fang. Vaig conèixer Marsé ben aviat després, a Barcelona, quan ell encara em semblava el Pijoaparte, ja que d’aquest llibre tots els personatges masculins em semblaven Marsé, igual que en un temps vaig sentir que tots els éssers masculins joves que veia a la plaça del poble em semblaven Gonzalo Suárez quan, com a cronista esportiu, es feia dir Martín Girard. Juan era un jove molt ben plantat, callat i fins i tot dubitatiu, fins que sentia qualsevol estupidesa i llavors llançava mirades que semblaven part dels seus substantius literaris. Ben aviat, com a periodista, hi vaig accedir, li vaig fer preguntes que ell responia amb una sobrietat de jugador de cartes, i una vegada, a més, li vaig fer una enquesta sobre els diners. Ell em va respondre per escrit, amb una habilitat suprema per dir en quatre paraules el que un altre diria amb mig foli i em després va demanar comptes perquè li faltaven, del que va dir, dos o tres línies. Expedit com era em va exigir que restaurés el que havia dit i de seguida ho vaig fer, a Cinc Dies, que llavors em demanava col·laboracions d’aquest tipus. Era un home extraordinari, no tan sols un escriptor l’entitat del qual supera, amb escreix, la mitjana espanyola. Potser encara no s’ha dit prou la naturalesa del seu geni, ja que a tot el que és quotidià, és a dir, a qui és quotidià en la vida i no es fa l’arrogant, la gent triga a recuperar-lo per la qualitat de la seva prosa o, en general, per la importància del que ha fet. Estem com si Marsé no se n’hagués anat, com si estigués fins i tot fixant-se en aquell ‘burrito’ que l’acompanyava a la seva taula fins a l’últim instant, i estigués a punt d’aixecar-se, descalç, despentinant-se més fins i tot, a recollir de qualsevol lloc un paper que l’ajudés a completar un conte o, potser, una novel·la tan essencial, tan desadjectivada, com, per exemple, Un día volveré. Aquell ‘burrito’, per cert, encara existeix encara, el guarda amb zel algú que conec i que no vol dir per què està a les seves mans un amulet tan important. Ara s’han complert, el 18 de juliol, quina ironia per a aquell vermell de veritat que va ser Marsé, dos anys de la seva mort. I aquell rampell de sang trista que és la mort, que va ser la seva mort en aquella data, ha passat com un centpeus per la memòria adolorida, i oblidadissa, de l’època. Estimem tant Marsé, l’hem estimat tant, és tan saludable la seva literatura, és tan de veritat, que mereixeria ara i sempre que a més d’un retrat en la història fos un carrer, un monument al Guinardó, per exemple, una escola o un llibre enorme que anunciés a Barcelona que allà hi va néixer el que millor la va explicar, el que va fer de la ficció la seva realitat. Estimem tant Barcelona estimant Juan Marsé, aquell noi descalç que caminava sempre cap al mar amb les mans a les butxaques xiulant As time goes by.

El més llegit