He conegut almenys dos escriptors descalços, Gabriel García Márquez i Juan Marsé. És a dir, gent que es retratava, escrivint o a casa, sense sabates, sense sandàlies, sense res als peus i, a més, en els dos casos, en el de Gabo i també en el de Juan, amb les mans agafant-se el cap com si se’ls haguessin d’escapar els substantius. Tots dos, per cert, eren més de substantius, tot i que és veritat que el català era radical en aquesta disciplina, mentre que el colombià va omplir, per exemple, Cent anys de solitud de qualificatius que semblaven històries, per campar-se-la amb la sobrietat de l’idioma en un llibre igualment memorable: El coronel no té ningú que li escrigui.