‘Lleuandoski’

El gol de Raphinha va ser una reivindicació, com una simfonia que fa que el Barça torni d’un passat tinyós. Abans havia passat el miracle del pal, quan Fede Valverde va desbaratar el somni (complert en l’època de Guardiola, repetit recentment, en la naixent era de Xavi) de tenir el Madrid en suspens en amples zones del partit. Quan Raphinha va convertir la seva il·lusió de jugar al Barça en una cosa pràctica, la substància del gol, vam respirar els que estàvem sols a la matinada i volíem una cosa que justifiqués la pèrdua de son, o directament l’insomni. El meu últim insomni a causa del futbol (i del Barça) va ser quan Lewandowski ens va fer mossegar la lona mentre pujava al marcador l’últim vuit de les nostres vides, que va ser la nostra mort en vida durant alguns anys, ¿potser fins aquest any? Ara Lewandowski estava de part nostra i es notava. M’agradava, per exemple, que se saludés sobre la gespa amb els nois, Ansu, Pedri, ja que aquesta camaraderia és també una transmissió de pensaments, que així s’anomenen en el futbol, també, els sentiments. Rialles i rialletes Cap al final del partit vaig veure reaparèixer Piqué, i el vaig trobar pícar i suficient, com a Busquets, al qual li va buscar les pessigolles Vinicius. Aquest enorme jugador brasiler, que ja ha conegut grans gestes, i encara li’n queden, va voler convertir el partit en una reivindicació de les seves botanes, i per una caiguda que va tenir va declarar la guerra mundial, però el resultat (és a dir, la conseqüència de la situació) va ser tan sols un conjunt de rialles i rialletes en què, al final, fins i tot l’àrbitre va participar ja que allò no va ser altra cosa que una baralla menor fabricada perquè el partit tingués una història molt diferent de la que va ser. Va ser un bon partit, al qual Modric va aportar lliçons, igual que les va aportar Lewandowski en la primera part. Vaig veure que s’abraçaven i quedaven per sopar a Las Vegas, probablement, el polonès i l’alemany Kroos, que són gairebé parents, i vaig anar-me’n al llit com si jo mateix hagués jugat, ja que, que el Barça guanyés així i amb el futur nou que ahir a la nit anava de dotze, és un alleujament que ens remunta a l’època en què, fins al final d’un 2-8, crèiem que Messi podia fer miracles. Ara el miracle té un nom més llarg, tot i que sembli lleuger, lleuandoski.

El més llegit