«No et casis, tingues amics». Era el consell que em donava una de les meves àvies quan estàvem a soles. Jo somreia i callava, desconcertada perquè la seva advertència no quadrava amb l’harmonia i l’enorme dependència que percebia entre els meus avis, inseparables des dels 14 anys quan ella encara es pentinava amb trenes, com li agradava remarcar. Jo, innocent i ignorant, pensava que si no havia escoltat mai l’àvia protestar és que estava contenta amb el que li havia tocat a la vida. Per la seva manera de parlar es pressuposava que el matrimoni, com altres coses, només s’escollia fins a cert punt. Era un lot que l’atzar t’assignava, per això era millor mantenir-se al marge i no comprar butlletes per a un sorteig tan impredictible. Una mica de veritat hi havia, perquè escollir company de vida als 14 anys ¿com es fa? Tampoc havia escollit ella deixar l’escola i posar-se a treballar als 7 anys, quan la seva mare, bugadera, la va col·locar perquè feia falta un jornal més. Al matí atenia la casa, a la tarda teixia, o visitava les seves germanes, o acompanyava els seus nets. Ni amigues, ni cap altre entreteniment més que el cine o la tele. No es va queixar mai. Era l’oposat a la meva altra àvia, que es queixava moltíssim. Si bé havia viscut amb més confort, s’havia quedat viuda «als 41 anys» i òrfena als 4, segons recalcava sempre que podia. Vivia amb una soledat diguem-ne estructural, constitutiva i irreparable. Malgrat la seva vida social amb nombroses i fidels amigues, res semblava que la satisfeia. La vida havia resultat decebedora i es va quedar ancorada en els seus dols. «Per a una persona sola...» era una de les seves falques. Lluitar no entrava en el seu vocabulari. Suportar sí.