Lídia Heredia i un senyor de Múrcia, per Juan Soto Ivars

Fa cinc anys, la periodista Lídia Heredia portava una cama immobilitzada per una lesió al genoll. Amb una fèrula robusta, va venir des de casa seva fins al meu barri i em va convidar a participar en ‘Els Matins’ de TV3. Volia que parlés de les xarxes socials, que és del que jo parlava en aquell moment a tot arreu. «Escolta, Lídia, que sí, que mola, mil gràcies, un honor, però jo és que no em sento gens còmode parlant en català, perquè penso en espanyol i en català vaig traduint, i a més pronuncio fatal, i semblo retardat». «Cap problema, ho fas en castellà». Durant els següents cinc anys, fins a la seva marxa per fer de corresponsal a Washington, el ‘modus operandi’ de la nostra col·laboració era el següent: jo proposava un tema a Raquel Ballabriga, ella els hi transmetia a Lídia i a l’equip del guió del programa, i tancàvem. No hi havia pegues, no n’hi va haver ni una sola vegada. La secció mirava de transmetre a l’audiència, de manera comprensible, les barbaritats surrealistes del món digital. De vegades aquestes barbaritats les protagonitzaven els indepes, és clar. El meu idioma matern sonava dins del plató amb la naturalitat més gran: Lídia (o Pere Bosch) i els tertulians es llançaven en català sobre el tema que jo els portava en espanyol, debatíem una mica en aquest ambient agradable, civilitzat i anacrònic, i els dos idiomes s’enredaven de manera indiferent. Se’ns entenia molt bé i ens enteníem. Les queixes venien de fora: cada vegada que jo escrivia un article contra Puigdemont, per exemple, queia un text en qualsevol dels digitals ‘indepes’, el crit al cel. «¡Es fica amb el MHP, és murcià i parla en castellà a TV-3!». Un programa plural És un petit exemple del que una part de l’audiència exigeix que sigui TV3, així que puc imaginar les pressions que rebria Heredia per la seva manera de portar el matinal. El seu domini del programa va passar els anys més durs del procés, amb els histrionismes, la hiperventilació i la propaganda sistèmica. En aquest ambient impossible, i en un ens públic intervingut, ella ha aconseguit mantenir un programa plural, amb col·laboradors variats i una línia editorial sensiblement menys esbiaixada que altres espais de la casa. Doncs bé: després de tants anys de treballar junts i una certa complicitat, que suposo que es notava en antena, jo encara no sé quin partit vota Heredia, i sospito que tampoc l’encertaria la seva audiència. No se m’acudeix millor manera d’elogiar la seva feina.

El més llegit