Els qui vam créixer veient les sèries de TV-3 als anys 80 vam arribar a pensar que l’humor anglès i el català tenien molt en comú. ¡Creu-t’ho! Com que la televisió pública espanyola –les privades encara no existien– no emetia sèries com ‘L’escurçó negre’, ‘Els joves’ o ‘N’hi ha que neixen estrellats’, teníem altres referents populars i ens dèiem convençuts: «Tenim la mateixa ironia que els anglesos, per això ens agrada el seu humor», com un tret que distingia catalans d’espanyols. Una de les sèries que més va contribuir a aquest tòpic va ser ‘Sí, ministre’. Espanya havia estrenat democràcia, però sense tallar del tot els vincles amb la dictadura, i no era difícil intuir que aquells tripijocs de poder i la manipulació verbal també formaven part de la nova vida política, a tots els nivells. Creu-t’ho de nou: al Parlament espanyol tot era més fosc, amb menys esportivitat i més fanatisme –i així segueix.