Senyals de debilitat a Europa

Els quatre socis europeus del G-7 emeten senyals de debilitat a l’haver d’afrontar problemes interns apressants en plena crisi multifactorial provocada per la guerra d’Ucraïna. Si la figura del canceller alemany, Olaf Scholz, s’ha debilitat arran del debat sobre el grau d’implicació de la primera economia europea en l’ajuda a Volodímir Zelenski acordada pels aliats de l’OTAN, la d’Emmanuel Macron s’ha d’emmotllar molt de pressa a la pèrdua de la majoria absoluta en l’Assemblea Nacional i a la recerca agitada de socis, un panorama a què el president de França no està habituat. Si la caiguda de Boris Johnson ha obert un parèntesi d’interinitat al Regne Unit fins a principis de setembre si res es torça en el dilatat procés de substitució del premier, a Itàlia també passa fins a finals del mateix mes a causa de la crisi desencadenada pel Moviment 5 Estrelles i secundada en l’últim acte de la crisi per Forza Italia i La Liga per precipitar-se la dimissió irrevocable de Mario Draghi. Tot i que cada cas obeeix circumstàncies molt diferents, el cert és que, en termes generals, la fase d’unitat i complicitats compartides per les grans potències europees transita per camins pedregosos per castigar Vladímir Putin per la invasió d’Ucraïna. El cost econòmic és la causa de les primeres esquerdes importants aparegudes al front de resistència europeu, amb la inflació disparada a tot arreu, la probabilitat d’una suspensió definitiva del subministrament de gas procedent de Rússia, l’amenaça sobre les primes de risc, singularment la Italiana, l’encariment dels diners decidits pel Banc Central Europeu i la proposta-recomanació de la Comissió Europea de reduir el consum de gas el 15% fins al març de l’any vinent, una cosa a què s’oposen diversos estats membre de la UE, entre ells Espanya. Alhora, guanya adeptes la posició inicialment mantinguda per Macron segons la qual no es pot ajornar sine die fer concessions territorials a Rússia a Ucraïna amb l’objecte de la Realpolitik i de la possibilitat de limitar l’informe de danys i de posar fre a una atmosfera política perillosament volàtil. Si els quatre integrants europeus del G-7 prolonguen les seves interinitats i incerteses més enllà de l’estiu o si, encara més greu, Germans d’Itàlia (extrema dreta antieuropea i populista) surt de les urnes convertida en el primer partit del país, o si, igualment greu, el president Macron, un cop entrada la tardor, no ha aconseguit articular una majoria raonablement estable amb totes les geometries variables que es vulgui, és de témer una gestió de la crisi ucraïnesa en ordre dispers o amb conseqüències més costoses per als europeus de les conegudes fins ara. Sense unitat d’acció només es pot vaticinar un empitjorament general de les ferides de la guerra i l’evidència que els interessos nacionals imposen límits infranquejables a la solidaritat europea, tot i que aquesta ha demostrat reiteradament la seva eficàcia (els dos últims episodis, la vacunació contra la covid-19 i l’aprovació del programa Next Generation per estimular la recuperació econòmica). La setmana vinent serà possible treure conclusions solvents arran de la reunió dels ministres d’Energia dels Vint-i-set, que analitzaran la proposta de la Comissió per estalviar gas. Està cantada l’oposició dels meridionals al pla presentat per Ursula von der Leyen, que el Govern d’Espanya considera més que inapropiat i avalat per països del centre i nord d’Europa que no van fer els deures per reduir la seva dependència del gas quan hi havia condicions per fer-ho i es van entregar a la solució fàcil de comprar-lo a Rússia. Haurien pogut accelerar la transició cap a fonts d’energia renovables, però van optar per altres camins que els esdeveniments han demostrat completament erronis. De manera que aquells governs que van acusar al seu dia els del sud de ser socis pocs de fiables o potser malgastadors quan va caldre frenar l’encariment dels seus deutes són ara els acusats de pretendre una política de contracció del consum de gas que altres països, singularment Espanya, no tenen necessitat objectiva de fer. En aquesta i altres discussions ben aviat es trobarà a faltar la veu experimentada de Mario Draghi, que si al capdavant del Banc Central Europeu va ser capaç d’imposar el seu criteri de massives compres de deute per frenar les primes de risc, fa uns dies va tenir prou reflexos per accelerar la compra de gas a Algèria i posar el pedaç abans que la ferida. A aquest encreuament de camins arriba tard França, on no minven els recels sobre la conveniència de connectar amb la xarxa gasista espanyola i preval l’opinió dels que suposen que tal cosa pot ser a la llarga una forma de competència amb l’energia nuclear, font principal de la seva producció d’electricitat. I arriba sens dubte tardíssim Alemanya, amb la mà de Vladímir Putin sobre l’aixeta del gasoducte Nord Stream 1, per no parlar de la confusió al Regne Unit a causa de l’aplicació del Brexit, el cost final del qual ningú és capaç de calcular amb precisió. Arriben així els governants europeus a una situació tantes vegades repetides i superades: preguntar-se per la dimensió real i el significat de la Unió Europea i de la pertinença a l’OTAN de la immensa majoria dels seus membres. Perquè és obvi que l’enfocament de la crisi ucraïnesa propiciat pels Estats Units en el si de l’OTAN no és igual a l’elaborat per molts analistes europeus en vista de la proximitat geogràfica de la guerra i del cost econòmic que està tenint. Per a la Casa Blanca, el suport a Ucraïna fins on sigui possible per evitar una implicació directa en la guerra persegueix debilitar Rússia que, a causa de les sancions econòmiques tancarà el 2022 amb una caiguda del PIB d’entre el 8% i el 10%; per a l’economia europea, el sosteniment del suport a Ucraïna ha tingut un impacte que pot desembocar en una recessió si es confirmen les restriccions energètiques que tothom pronostica. Amb el resultat més que probable que opinions públiques molt fetes malbé per les crisis encadenades des del 2008 se sentin atretes pels programes d’extrema dreta que es presenten com la taula salvadora de la classe mitjana. I amb la possibilitat certa que la solidaritat europea, en el pla intern i amb Ucraïna, es degradi sense remei.

El més llegit