Diari del dur exili a Cala Montgó (I)

Com cada any en aquesta època, m’he exiliat a Cala Montgó. Des que farà cinc anys, gràcies al Vivales de Waterloo, va fer fortuna allò d’anomenar exili a deixar enrere la feina i dedicar-se a no fer res, a l’estiu em sento més català que mai. Que orgullosos estarien els meus avis, que van patir la guerra, si veiessin que el seu net s’exilia un mes cada any, amb hamaca a la platja i canyes al xiringuito. Uns van i d’altres venen. L’inici del meu exili ha coincidit amb el final del d’Anna Gabriel, tot i que ella va elegir Suïssa, fins i tot en l’exili hi ha classes. No existia cap ordre de detenció contra ella, però tot i així es va exiliar, cosa que demostra fins a quin punt és patriota catalana. Se’n va anar a Suïssa perquè estava acusada del delicte de desobediència, que és com fugir a Sud-amèrica per haver aparcat un dia en zona blava sense haver posat el tiquet. El que importa és exiliar-se, que vesteix molt, mirin-me a mi, que exerceixo de patriota perseguit i no tinc més ocupació que posar-me bronzejador a la closca. Quan d’aquí un mes hagi de tornar a la feina, faré com la Gabriel i passaré primer pel jutjat de Llarena, tot i que sigui només per poder sortir-ne amb el puny alçat, un signe de distinció que ella no va poder realitzar perquè ningú la recorda i ningú l’esperava a la sortida. -Bones senyoria, que he acabat el meu exili i vinc a veure què n’opina. ¿Ha vist quin bronzejat he aconseguit? -¿Un altre català sonat? Fa uns dies va venir una senyoreta amb pinta d’interna d’escola suïssa, suplicant que la tanqués almenys uns dies, i ara vostè. Deixin-me en pau amb els seus exilis, toqui el dos. A Suïssa envien els milionaris els seus diners a l’exili, que és un altre tipus d’exili però no menys dolorós, els rics també pateixen –i ploren– a l’haver de separar-se de les seves fortunes. És natural que, exiliada en un país com aquest, Anna Gabriel se n’anés antisistema i hagi tornat pija, tal ha sigut el canvi sofert que si hagués postergat una mica més la tornada, hauria aparegut amb faldilla de plecs i mitjons fins al turmell. Anna Gabriel s’ha tallat el serrell, que és a una antisistema el que la cua a un torero: fins aquí he arribat. Ara toca viure de rendes, passejar-se per diaris, ràdios i televisions explicant la duresa de l’exili i escriure un llibre, sobretot escriure un llibre, que la literatura ‘llacista’ és ja un gènere en si mateixa. És una llàstima que TV-3 hagi eliminat el ‘FAQS’, allà no ha estat fina Anna Gabriel, hauria d’haver posat fi a l’exili una mica abans i seria l’estrella televisiva del moment. No són pocs els lectors que em pregunten com convertir-se en exiliats. Doncs bé, hi ha dos sistemes. El primer consisteix a cometre un delicte i fugir abans que la justícia et posi la mà a sobre, en aquest camp destaquen el Dioni i el Vivales. L’altre, més senzill, es redueix a anar-se’n perquè sí, allà sobresurt Anna Gabriel, tot i que el pioner va ser Jami Matamala, senador que se’n va anar a passar uns mesos a Waterloo sense cap motiu i va aconseguir que unes dotzenes de tocat del bolet l’esperessin a la tornada, amb banderes i pancartes, com si fos Ricard tornant de les croades. Això és el que ha intentat Anna Gabriel, amb nul èxit perquè també el llacisme s’atipa de les seves pròpies pallassades. Els deixo, que em truquen per a la paella que he encarregat, l’exili és així. I recordin: ‘tossudament alçats!’

El més llegit