Núñez Feijóo a Catalunya

Uns dies abans de les eleccions catalanes del 27 de setembre del 2015, cap a la una de la matinada, a l’Hotel Eurostars Grand Marina de Barcelona, Mariano Rajoy, llavors president del Govern, va començar a parlar de les seves visites d’antany per Girona. El seu germà Luis ocupava plaça de notari a Blanes i el visitava sovint. Va parlar de la ceràmica de la Bisbal i de les pastisseries, dels bons temps i de quina pena tot el que estava passant. Amb resignació mariana, va exposar les seves trobades privades amb el president de la Generalitat, Artur Mas, incloses les dones, i d’altres històries. Gairebé tot s’ha anat relatant i desxifrant amb el pas del temps. En aquelles èpoques de preprocés i procés vaig preguntar diverses vegades a algun dels assessors monclovites de Rajoy amb quins empresaris, professionals de diferent índole i acadèmics es relacionava el president del Govern a Catalunya. Simplement per conjugar tres verbs: preguntar, escoltar i pensar. Les respostes és que sempre es veia amb els mateixos. Presidents de patronals com Foment del Treball i la Pimec, el president i la junta del Cercle d’ Economia, algun ‘lobbista’ de la Diagonal cap amunt i empresaris reconeguts per la seva simpatia i perquè li dirien el que volia sentir. Tot molt institucional i predictible. En definitiva: xerrava amb els de sempre per parlar del de sempre. En l’agenda catalana que li organitzaven a Rajoy amb prou feines hi havia –sí que ho va fer, curiosament, quan era cap de l’oposició– trobades amb empresaris de més enllà del món institucional i associatiu de Barcelona i els seus voltants. Tot un conjunt d’empreses, industrials i de serveis, que sortien –i surten– poc als diaris i que, quan ho fan, sempre eviten ficar-se en embolics. Per contra, quan parlen en privat, sense micròfons, exposen sense ambigüitat i amb extrema educació les seves inquietuds polítiques i econòmiques. ¿Què hauria passat si Rajoy a partir del 2012 hagués tingut trobades constants i discretes –a Vic, Manresa, Lleida, Reus, Olot, Sabadell, Girona, Terrassa, etcètera– amb l’altra burgesia catalana, allunyada de l’eix Diagonal/passeig de Gràcia, molts nacionalistes tebis que van acabar reconvertits a l’independentisme? Polítics catalans del PP que aconsellaven a Rajoy –i a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría– sortir del seu niu mai van entendre l’estratègia banal de la Moncloa en aquesta època. Alguns recordaven, nota al marge, que en la seva primera legislatura com a president (1996-2000), José María Aznar sí que feia trobades privades sense llum ni taquígrafs, gairebé mensualment, amb semianònims empresaris i professionals diversos, ben aconsellat pel cercle d’assessors catalans que tenia en el seu Govern. La història no es pot reescriure, però pot ajudar. El nou líder del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, ha començat a aterrar als llocs de sempre de Barcelona i veient-se, una cosa esperable, amb els de sempre, que li explicaran les lletanies de sempre: projectes d’infraestructures no executades, dèficit de finançament, perversions impositives de diversa índole i necessitat d’autogestió amb gairebé tots els detalls. Total: per acabar amb les conclusions, malentesos, promeses i indecisions de... sí, sempre. Feijóo ha començat la seva carrera cap a la Moncloa. Sap que un forat negre, impulsat des de Madrid, s’ha instal·lat en el partit que lidera a Catalunya. D’ell dependrà si vol continuar repetint el de sempre.

Núñez Feijóo a Catalunya

El nou líder del PP espanyol, Alberto Núñez Feijóo, ha començat a aterrar als llocs de sempre de Barcelona i veient-se amb els de sempre, que li explicaran les lletanies de sempre

El més llegit