Tornaré a passar unes vacances amb Xavier Pàmies. Ja ho vaig fer fa uns quants estius. Llavors, llegia ‘El casalot’, de Dickens. Recordo que cada dia allargava el moment de sortir al carrer al matí, i a mitja tarda m’agafava pressa per tornar a casa i continuar llegint. I mira que era a París: imagineu el nivell d’enganxament que et pot provocar un llibre. Però, tot i que els llibres de Dickens ja solen ser dels que atrapen –va ser pioner a la publicació d’històries per capítols als rotatius dels començaments de la premsa escrita–, no era només mèrit seu que jo acabés resistint-me a deixar la lectura ni tan sols per passejar per París, i ara, el mèrit també era de Pàmies, l’artífex de la traducció al català que jo, aquell any, havia ficat a la maleta.