JxCat ha trobat el seu Dimitrov

Per entendre l’aparent galimaties del congrés de Junts per Catalunya, és interessant bussejar en la llunyana història de la Internacional Comunista. Sobretot, en el paper de qui en va ser el secretari general, el búlgar Jorge Dimitrov, en els successius canvis d’orientació de la Internacional. Molts es pregunten si el partit que ha sortit del congrés de Junts, liderat per Jordi Turull, és tan radicalment independentista com es dedueix d’algunes de les seves declaracions o, per contra, si ha nascut una nova Convergència més pragmàtica. Depèn. Pragmàtic és mantenir el pacte amb els socialistes a la Diputació de Barcelona. Radical és rebutjar qualsevol diàleg amb el Govern que no condueixi a l’amnistia i l’autodeterminació. Extremista és apel·lar al «no ens rendirem» que tant li agrada a Puigdemont, o a una versió ‘light’ del cèlebre «ho tornarem a fer» popularitzat per Jordi Cuixart. Malgrat tot, pragmàtic és, sens dubte, aprovar una política municipal que no prohibeix els pactes de govern amb el PSC, fins i tot deixar les portes obertes que Jaume Giró negociï els pressupostos amb els socialistes, en contra de l’opinió d’homes de Carles Puigdemont com Joan Canadell, o de la presidenta del partit, Laura Borràs. Llavors, ¿qui ha guanyat, Turull el pragmàtic o Turull el martell d’heretges del 155? Sens dubte, ha guanyat el primer, i ho ha fet d’una manera que recorda algunes de les victòries de Dimitrov. M’explico: no estem als anys 30 ni en el sinistre univers estalinista, on les victòries al partit anaven acompanyades de purgues immisericordioses, desaparicions i assassinats. Els temps són d’altres, i les formes també, però l’essència d’alguns girs polítics és la mateixa. ¿Com es pot canviar d’estratègia sense que ho sembli? ¿Com es pot pactar amb algú que va ser injuriat fins ahir com el pitjor dels enemics sense que la parròquia s’alteri? Dimitrov, un els homes més astuts de la Internacional, fustigador dels socialistes a finals dels anys 20, va ser qui va promoure la política de fronts populars quan el feixisme va treure el cap a Àustria i Alemanya. En un parell d’anys, va passar d’anomenar socialfeixistes els socialdemòcrates a presentar-los com els aliats de la lluita contra Dollfuss i Hitler. Ho va fer sense modificar gens ni mica la ideologia del moviment comunista. Va argumentar que l’alternativa entre dictadura del proletariat i democràcia burgesa quedava substituïda, de moment, per la disjuntiva entre democràcia i feixisme. En altres paraules: va prendre el gir amb una retòrica ideològica més encesa que mai, acompanyada d’una finta política substancial. Com Turull, que s’ha esforçat a semblar més independentista que ningú mentre marginava Laura Borràs i el sector més exaltat de l’independentisme. Turull té cert punt de Dimitrov. Se li assembla fins i tot en la tosquedat del personatge. És un supervivent nat, com el búlgar, que també va passar per la presó. Va ser un home de Convergència Democràtica, sempre fidel a Jordi Pujol, com Dimitrov ho va ser a Lenin, i que va saber adaptar-se al nou lideratge de Puigdemont, com Dimitrov es va emmotllar al culte de la personalitat de Stalin malgrat ser un bolxevic moderat. Sense escarafalls. Calculant sempre el moment en què toca fer un pas. Ni abans, per no sulfurar el líder suprem, ni massa tard, quan d’altres poden haver ocupat el lloc. En retòrica independentista no el guanya ningú. «No farem de socorristes del naufragi de Pedro Sánchez», va manifestar en la clausura del congrés, com si l’ofensiva de la dreta a Espanya no tingués res a veure amb Catalunya. Però a capacitat de pactar amb el diable, tampoc. El temps ho dirà. Començant per les municipals. És l’essència d’una Convergència Democràtica adaptada als nous temps. No ho tindrà fàcil. La necessitat de mantenir aquesta prosopopeia populista li pot dificultar un acostament a l’‘establishment’ català tan necessari per recompondre el que va ser Convergència. Res millor que la candidatura de Trias a l’Ajuntament de Barcelona per fer realitat aquest propòsit. Tampoc li venen malament els discursos socials eixuts de Gabriel Rufián. Hi ha un centre nacionalista conservador que es va apuntar a l’1-O i que ara, acoquinat per la crisi, espera un partit d’ordre. La batalla amb Esquerra està servida. Amb declaracions grandiloqüents per no perdre els més aguerrits i molt treball per sota de la taula per convèncer Pedro Sánchez, i qui sap si fins i tot Alberto Núñez Feijóo, que els de Junts són els veritables hereus de Pujol.

JxCat ha trobat el seu Dimitrov

A la recerca del pragmatisme, Turull s’ha esforçat a semblar més independentista que ningú mentre marginava Laura Borràs i el sector més exaltat de l’independentisme

El més llegit