Se sol dir que si t’enganyen una vegada no és culpa teva, però que sí que ho és si t’enganyen dues vegades. No és fàcil evitar-ho perquè vivim en una societat en què els polítics menteixen més que parlen (no ‘ficar-se al llit’ amb Podem, no pactar amb Bildu, propugnar un referèndum d’autodeterminació per al Sàhara, etcètera), i perquè estan de moda les «veritats alternatives» que va iniciar Donald Trump quan davant un ‘mall’ de Washington mig buit va afirmar amb desimboltura que la cerimònia de la seva presa de possessió havia sigut la més seguida de la història. A partir d’aquí, ‘The New York Times’ s’ha dedicat a explicar les milers de falsedats que li van sortir de la boca durant el seu mandat, que va acabar com havia començat, negant contra tota evidència haver perdut les eleccions i tenir res a veure amb el vergonyós assalt al Capitoli. En altres latituds passa si fa no fa el mateix, amb Putin negant pels seus morts a qui volgués escoltar-lo, fins al mateix dia abans del 24 de febrer passat, que tingués intenció d’envair Ucraïna, o amb Boris Johnson que no recordava haver organitzat festes en plena pandèmia mentre els seus conciutadans no podien sortir de casa.