Els aragonesos tenen la millor paraula de l’univers, ‘zarrio’, per definir les robes sense llustre que porten segles oblidades a l’armari i, per extensió, aquells trastos que a força d’ignorar-los han perdut el sentit. Això mateix estic fent, posar ordre a casa, desfer-me de trastos, andròmines i quincalles, engolida per la xafogor. Res a veure amb el rotllo talibà de Marie Kondo, sinó pur sentit comú: ¿per a què vull 56 punts de llibre si no puc llegir 56 llibres alhora? Pots buits de melmelada, targetes de presentació, imants de nevera horribles, una radiografia de l’astràgal, cintes VHS, un pal que vaig recollir en una excursió al naixement del riu Pitarque... Me’l vaig emportar per pintar-lo de verd perquè tenia forma de caiman, però aquí segueix impertèrrit, gairebé deu anys després, sent tan sols això, un pal de color fusta. Vaig aventurar que el xafarranxo duraria un parell de caps de setmana a tot estirar, però la tardor m’enxamparà fent dissabte existencial, calaix per calaix. Tinc pànic de l’escriptori i voltants. Els maleïts papers.