Davant el malbaratament d’aliments

L’acte de menjar ens uneix a la vida i als altres com cap altra activitat humana. Tot i que no és només l’acte de menjar, sinó la manera en què el portem a terme el que ens fa veure’ns a nosaltres mateixos i els altres com a humans. Un bon àpat és una ocasió feliç perquè ens inclou i reconeix, i perquè hi podem incloure i reconèixer els altres. Malgrat això, poques vegades ens aturem a reflexionar sobre l’origen del menjar i com ha arribat a la nostra taula. Menys vegades encara ens aturem a pensar en el que no ha arribat i per què s’ha quedat pel camí. Avui, el 40% de tots els aliments produïts globalment són descartats. Aquests aliments comencen per ser arrencats, recollits o sacrificats. Sovint se’ls treu la pell, es pelen o es ‘preparen’ d’alguna manera. Fins i tot poden ser ‘processats’ anteriorment, és a dir, enllaunats, deshidratats, salats, envasats al buit o congelats. En el camí cap a la nostra taula, poden també tornar-se rancis o massa madurs, o es poden convertir en «no aptes per al consum» i ser rebutjats. El que queda es transporta a la botiga, on el consumidor el compra i el porta a casa seva. Però abans que es consumeixin pot ser que hi hagi, de nou, productes rancis o massa madurs, o florits, o caducats. I això no és el final. Pot ser que hi hagi més eliminació o formes de ‘preparació’ que llencin una part del producte. Al final, el menjar preparat arriba a taula. I és llavors quan ens el mengem. O almenys una part. Cada una d’aquelles fases del llarg viatge dels aliments està connectada pel comportament humà i per les complexes dinàmiques globals que denominem cadenes de producció i distribució. Cada una d’aquestes fases es pot descriure, mesurar i analitzar críticament. En el passat hi havia múltiples taules amb safates separades d’aliments produïts localment o regionalment. Ara hi ha una única font interdependent i global, una gran safata, i no és exagerat dir que tots compartim la mateixa taula, en el sentit que les cadenes de producció i distribució estan estretament unides. Però els efectes de la nostra manera de menjar no s’experimenten de la mateixa manera a tot arreu ni per totes les persones. Si volem menjar d’una manera que respecti els nostres semblants i la natura, haurem d’examinar i revisar els nostres hàbits de consum i la manera de produir i distribuir els aliments. Tot i que cap de nosaltres ho podrà fer sol. Necessitem una revisió a fons del sistema alimentari basada en cadenes més localitzades, amb una nova cultura de consum de productes locals, ecològics i de temporada, amb circuits de comercialització més curts i sistemes de producció més resilients basats en l’agroecologia. Un mode de producció que –segons els experts– podria contribuir a reduir el desaprofitament d’aliments a les ciutats i al camp. L’immens repte que suposa el desaprofitament d’aliments pot fer-nos sentir impotents. Igual que el viatge dels aliments al nostre plat és llarg i complex, també nosaltres tenim un llarg i complex viatge per emprendre si volem abordar eficaçment el malbaratament. Però no podrem fer ni tan sols el primer pas en aquest viatge llevat que tinguem esperança tant en nosaltres mateixos com en la humanitat. Ser humà no és només ser membre de la mateixa espècie. Té a veure amb la solidaritat. Quan somiem junt amb d’altres en un món on tothom tingui prou per menjar i quan estiguem disposats a lluitar amb altres per fer realitat aquest somni, ens trobarem estranyament agraïts i animats. Lluitarem contra els prejudicis que ens condueixen a llençar el menjar, excloure les persones, contaminar la Terra i degradar el medi ambient. La lluita serà en part amb nosaltres mateixos. Cadascú es pot preguntar com pot exercir el seu paper en aquesta lluita. ¿Què puc aprendre dels qui miren de malgastar-ne menys? ¿Com podem recolzar-nos els uns als altres?

El més llegit