Sánchez en surt viu

¿Què passa després del debat de l’estat de la nació? Aitor Esteban dona suport al Govern, però el PNB és molt seu i va solemnitzar que ha passat de la il·lusió, quan la investidura de Sánchez el gener del 2020, a un fort desànim. Esteban no és l’espanyol mitjà, però té olfacte i per això –no només per interès, que també– va recolzar Rajoy i després va votar la moció de censura de Sánchez. ¿Per què el clima polític s’ha degradat? Espanya i el món han patit el desgast d’una pandèmia inesperada i destructora. I quan el coronavirus preocupava menys i les economies es reactivaven, el brutal ressorgir de la inflació, que no esperaven ni els grans bancs centrals, està enfonsant les economies familiars. I la invasió de Putin ha trencat les expectatives de futur. El president diu que no en té la culpa, però ha perdut credibilitat i, després de la derrota d’Andalusia, les enquestes auguren una victòria del PP. La inflació no és només nostra, tot i que amb el 10,2% superem en 1,6 punts la mitjana europea, i quan s’ha proclamat que tot aniria bé perquè a Espanya hi havia un govern progressista, aquest 10,2% és una sonora plantofada. Sí, es continuen creant llocs de treball, però l’atur angoixa els que el pateixen i els seus pròxims mentre que l’alça dels preus irrita totes les famílies. I el malestar creix perquè el Govern no només està dividit, sinó que ho manifesta cada dia. ¿Com confiar en un Govern dividit en gairebé tot –impostos, vivenda, el Marroc, l’OTAN...– i que només recupera la moral quan maximitza la ideologia amb un discutible impost extra a la banca? Potser carregar contra la banca, que va sortir moralment tocada de la crisi financera, sigui un bon reclam electoral. Però no hi ha aquest recàrrec (al contrari que el de les elèctriques) a cap país europeu. I no sembla l’adequat davant una crisi que per la seva gravetat exigeix més pragmatisme que ideologia. Sánchez ho tenia difícil. Va predicar el benestar continu i creixent –gairebé el paradís terrenal– i ara la promesa naufraga i el futur s’ennegreix. Però no va perdre. És un experimentat parlamentari i el format –té il·limitat temps de paraula– el beneficia. A més, Feijóo, que no és diputat, no li podia replicar. I Cuca Gamarra té empenta, però va recordar el PP de sempre. No es pot comparar l’esperit d’Ermua, contra una ETA desapareguda fa 10 anys, amb l’oposició a Sánchez pels pactes amb Bildu. En la segona rèplica va millorar, però el nou PP va perdre una oportunitat. Al triomf andalús no l’ha seguit una ferma aposta per mossegar en el centre. Però, sense demonitzar Bildu, al Govern li falta alguna cosa quan un aliat estratègic és un grup la portaveu del qual proclama –en plena guerra d’Ucraïna– que l’OTAN és «una organització bel·licista». No empatitza amb petites nacions com Estònia i Lituània. És clar que més greu és el cas de Podem. Ho va dir Cuca Gamarra, ¿amb qui aprovarà Sánchez el compromès augment del pressupost de Defensa? Però Sánchez ha sortit viu i ha aconseguit aprovar tant el segon decret econòmic (fins i tot amb l’abstenció del PP) com la reforma del poder judicial i la llei de memòria històrica. Potser perquè els seus aliats, que sovint el reproven, creun –ho va insinuar Aitor Esteban– que no poden permetre’s un govern del PP. I es va confirmar que el PP segueix amb les assignatures pendents d’Euskadi i Catalunya. El debat deixa la impressió que mentre el PSOE i el PP continuïn atrapats en dos blocs enfrontats (i inconsistents) costarà afrontar una crisi tan disruptiva.

Sánchez en surt viu

El president ha perdut credibilitat, no només per la inflació, però malgrat les baralles manté la coalició que el recolza i aconsegueix aprovar el seu decret econòmic

El més llegit