Pau social sota fiança

L’Advocacia de l’Estat justifica els indults dels líders de l’independentisme per la pau social que va portar la mesura. Això de «pau social» és un concepte en el qual penso sovint des que vam tenir el nen, perquè d’aquesta dependran les respostes a preguntes que ens fem. ¿Seguirem a Barcelona? ¿Volem criar l’Alejandro en un conflicte latent que ens importa un rave? ¿Assumim el risc que ell també acabi creient que la independència catalana o la permanència a l’Estat són opcions per les quals val la pena trencar un sol aparador? Ve a la meva memòria una història, la de la meva amiga L., que tenia un nòvio. El paio li feia la vida impossible, la sotmetia i, amb la màgia del comportament passiu agressiu, se les arreglava perquè ella sempre acabés convençuda que la víctima havia sigut ell. Part de la culpa era de L., é clar, que el defensava a capa i espasa si algú gosava criticar-lo, però al paio no se li han de treure tampoc els seus mèrits. Era un manipulador hàbil. Amb una bona rebequeria aconseguia satisfer qualsevol dels seus desitjos, però tampoc en tenia prou amb això. Ell havia d’aconseguir que L. desitgés la tranquil·litat. I llavors, generós, tan bo, ell l’hi proporcionava. El pitjor que et podia respondre L. quan li preguntaves com estaven era «molt bé», perquè aquest «molt bé» significava que el senyor estava veient satisfets tots els seus capricis a costa de la voluntat de L. En aquelles fases de pau em feia ràbia veure’ls junts. Per poc que L. anés al seu aire, per poc que manifestés les seves apetències o es rigués d’una de les moltes coses subtils que a ell se li escapaven, es tornava de sobte esquerp i depressiu. Vaig veure aquestes escenetes tantes vegades, en tants sopars, amb tanta gent, que vaig sentir alleujament quan les coses es van acabar. Aquesta és la història que em passa pel cap ara, quan em parlen de «pau social». En realitat parlem –parlen– d’apaivagament. Sens dubte els indults van contribuir que baixés la temperatura política, però ¿quina classe de pau se sosté sobre circumstàncies tan fràgils? Podem suposar que això durarà tant com el Govern del PSOE. Després, la dreta ocuparà de nou la Moncloa, i llavors els independentistes tornaran a tenir les condicions perfectes per dir: «¿Ho veieu? Amb Espanya no es pot». ¿Quants mesos de pau social hi haurà una vegada que Feijóo sigui president? ¿I si a més necessita el suport de Vox? No se sap de quantes formes diferents es pot trencar el vidre que han col·locat sobre un cavallet. No hem arribat a un nou encaix de Catalunya a Espanya, no estem en un Estat federal, la Constitució és la mateixa que hi havia i no s’ha avançat ni un mil·límetre en aquesta direcció. El que vivim és una treva condicionada a la presència de Sánchez a la Moncloa i als regals que el president estigui disposat a oferir. A canvi dels vots de l’independentisme al Congrés, fa regals que els independentistes agafen amb la punta dels dits i una mirada absent, com qui veu saldar un vell deute pel qual va haver d’insistir massa. Si alguna cosa no els agrada, per exemple la sentència que obliga a impartir un 25% d’hores en espanyol, reclamen i amenacen. Tot sembla dependre de la immediata satisfacció de les seves reivindicacions. L’exnòvio de L. feia el mateix. Ell i tantes altres persones malcriades, receloses i sense l’amor propi necessari per mirar-se al mirall sense comparar-se amb els altres. Quan L. sortia amb les seves amigues, la fregia a missatges. Li deia que li feia mal el cap, que havia vomitat, que havia recordat la seva àvia morta, jo què sé, qualsevol cosa perquè ella tornés aviat, i una vegada que la tenia a casa es queixava, es lamentava, li demanava que li rasqués l’esquena i disfressava la seva gelosia malaltissa de qualsevol altra cosa. Finalment, és clar, ell la va enganyar amb una altra i va tornar a enginyar-se-les perquè L. ho descobrís i l’engegués a passeig. ¡Ni per separar-se va tenir talent! ¡Fins i tot per a això va haver de fer-la sentir culpable a ella! Pocs he vist tan capaços de manejar l’afront. ¿Pau social? No podem saber avui quin serà l’afront que faci rebentar de nou la situació. Per als independentistes, l’afront greu forma part del funcionament normal d’un Estat constitucional.

El més llegit